Caminant a la vora d'un camp d'ordi veig un gira-sol formós feliçment plantat entre espigues. El centre de la flor encara és tou; la corol·la daurada li dona un aire reial, gairebé diví. Es mira el sol amb el rostre obert i resplendent mentre les espigues recremades, al seu voltant, vinclen els caps rendides, com buscant la terra.
Uns passos més endavant, descobreixo un altre gira-sol solitari a prop del marge del camp. És una mica més petit que l'anterior i es mig amaga entre les espigues d'ordi, vergonyós. Voldria tocar-lo però penso que, tot i la seva discreció, s'escau més que el reverenciï.
Compto que fa un parell d'anys que ningú ha sembrat gira-sols en aquest camp. Sembla que als senglars els agraden més les pipes que a la personeta adolescent que vaig ser un dia. I malgrat tot, malgrat el temps passat, malgrat l'arada del tractor esqueixant-ho tot, malgrat els estornells i els pardals gratant els terrossos de terra, malgrat la sequera que ens assola, dues pipes ignotes en dos punts d'aquest camp han reviscolat tot d'una, han brotat des de dintre, s'han obert pas cap a la llum per una escletxa des del fons de la terra. Les plàntules d'ordi, en comptes de fer el fanfarró, els han donat una mica d'espai, perquè d'això n'estic segura: al nostre voltant hi ha tot un món que es presta a donar, més que no pas a demanar res. En la llengua de les espigues, de la terra, dels cucs, de l'aigua i de les flors de gira-sol, com en la llengua dels potawatomi1, no deu existir cap paraula per dir «sisplau» i, en canvi, deuen existir moltes paraules per dir «gràcies», perquè quan tothom està avesat a donar amb prou feines cal demanar mai res.
Per això les flors de gira-sol es baden encarades al cel i diuen «gràcies», i les espigues d'ordi es dobleguen cap a la terra i diuen «gràcies». I, quan les pipes siguin madures, es deixaran arrancar fàcilment de la flor i no caldrà que l'estornell les demani, no caldrà que cap home supliqui. Saber donar és la bondat més senzilla i natural.
Aquests gira-sols entre les espigues d'ordi són pipes que han brotat després de molts mesos enterrades, silencioses, sumides en un son profund. Han brotat gràcies a la seva perseverança i gràcies a la generositat de la terra i dels petits habitants que la travessen, i també gràcies a la generositat del sol, de la rosada i de les plantes que les circumden: són gira-sols de renadiu, de naixença repetida, de renéixer inesperat. L'alegria de qui entoma les circumstàncies, quan li són donades, i abraça la vida.
Alguna altra pipa, de ben segur, haurà desistit d'alçar-se aquest any per cedir espai a les plantes d'ordi; alguna altra pipa s'haurà deixat prendre per un porc senglar de morro fi, per una formiga previsora, per un pardal rialler, i encara moltes altres hauran seguit dormint, o s'hauran lliurat a la podridura alguna tarda humida d'hivern per acabar esdevenint sòl fèrtil. Tothom dona i tothom rep i, al final, la mort –que no és res més que una successió de transformacions– és a tot arreu, però la vida també, la vida és a tot arreu, exuberant i sempiterna.
I, malgrat tot, per més que reconeguem la importància dels dons, la major part de la humanitat no està avesada a donar gaire res. Per no donar, sovint no donem ni les gràcies. I mira que de petits ens ho ensenyen, ens pregunten: «Què es diu?». Però els pares, que saben que en aquest món d'homes i dones el donar no abunda gaire, encara malden més insistentment perquè els fills aprenguin a demanar: «Es demana sisplau», repeteixen, convençuts de la importància de pregar per allò que es necessita, perquè fins i tot el nostre Déu està acostumat a donar, si és que dona, després i només després d'una pregària, un sacrifici o una penitència. No som un poble acostumat a donar. Quan les espigues d'ordi siguin ben madures, amb una màquina les collirem totes, i ni pensarem en com de fàcil ens ha estat, en com les espigues se'ns han ofert i en com els gira-sols de renadiu s'han deixat triturar perquè puguem disposar del gra que els envolta, contents d'assecar-se dins una bala de palla. No donarem les gràcies ni a uns ni a altres.
Els gira-sols se m'apareixen com dos punys alçats enmig del camp. El renadiu és revolucionari. No només per tot el que té d'anàrquic i insubmís el fet de créixer a deshora, en una barreja d'atzar i voluntat pròpia, sinó sobretot perquè ens explica com s'engendra la vida des de la més absoluta generositat, sense haver demanat res, confiant en la capacitat de saber donar dels altres com hi confia el roure cada any en perdre les fulles i com hi confien les ovelles cada tardor furgant la fullaraca per menjar-se les aglans, i així tot, o gairebé tot, al voltant nostre: no pas buscant mèrits i reconeixement, sinó simplement que la vida flueixi.
- Robin Wall Kimmerer, Trenes d'herba dolça, Valls: Cossetània Edicions, 2021.
