Agost. Des d'una cala de la Costa Brava, ben entrada la nit, em miro el mar. Gairebé no hi ha ningú, només dues o tres parelles i dos grupets que beuen i fan xerinola. Gairebé no se sent res, tampoc, llevat de les veus dels joves dels grupets i la música que ve de l'hotel a primera línia de mar que hi ha una mica més avall, i del que hi ha, també, una mica més amunt. Fa olor de salnitre, i també una mica de peix fregit, i una mica també de perfum de dona i de gasoil d'una motocicleta que acaba de passar. És realment el moment en què s'hi està millor, aquí, ara que és negra nit i la fosca ens empara.
És càlida, la nit. No pas tant com algunes nits de juliol, francament insuportables. Aquesta és càlida i agradable. Bufa una brisa suau i la sorra és fina i tèbia. Hi enfonso els peus fins als turmells. Sento una cosa que em rasca la pell i amb una mà l'estiro: una tireta de plàstic. No passa res; aquesta és, en general, una platja molt neta, aquí tan a prop del parc natural del Montgrí. Té unes vistes magnífiques del golf marítim, amb Roses penjada a la muntanya. És un lloc meravellós.
Unes rialles rere meu em fan girar el cap. Pel passeig hi caminen grups de persones. M'adono que la música que se sentia més alta s'ha suavitzat: es deu haver acabat el concert que feien a un dels hotels. Al pàrquing que hi ha just aquí sobre es comencen a encendre els fars dels cotxes de la gent que es retira. Rum-rum. Una parella s'ha aturat sota el fanal que hi ha al passeig, i des d'allà es miren el mar. Altra gent baixa cap a la platja i s'asseuen a la sorra.
Jo m'aixeco i vaig fins a l'aigua, hi remullo els peus, avanço una mica fins que m'arriba a mig panxell. Al principi sembla freda; després, només fresca; no gaire més tard, és tèbia com la sorra. Li miro la negror que pampallugueja, la negror de l'aigua allà endins, i tot d'una veig un llum enorme darrere la muntanya que no sé què deu ser, un llum que es projecta al llarg del mar fins a arribar on soc jo. Hi ha fars de cotxes que s'encenen i s'apaguen en algun punt de la mateixa muntanya, potser un revolt pronunciat que fa que, quan giren, enfoquin ben bé cap aquí. De sobte, una brillantor petita a l’aigua em fa somriure i penso: noctiluca! M'hi acosto una mica i veig que no, això que brilla és una pedreta al fons que reflecteix la llum del fanal del passeig, o potser les llums de l'hotel, o la il·luminació del poble, aquí al costat. Malgrat ser ben entrada la nit, m'adono que el fons de l'aigua es veu força bé, puc distingir les pedres més grosses, puc veure traces de verd i vermell d'algunes pedretes més acolorides. Miro enllà perquè tot això no m'interessa, jo el que vull veure és la fosca, que per això he vingut fins aquí a aquestes hores de la nit. Però la fosca és estranya, tota clapejada de taques blanques que s'allarguen i que floten, tota plena d'aquesta llum artificiosa.
Torno a la tovallola, decebuda. Algunes parelles ja han marxat, d'altres ho estan fent, els dos grups de joves ja no hi són, però hi ha parelles noves i un altre grup més a prop meu. Riuen i xerren, fan dringar ampolles. Una noia crida. Un cotxe arrenca, aquí mateix, a tocar del passeig. Han canviat la música de l'hotel i ara els sons electrònics i greus envaeixen l'espai i em fan bategar la caixa toràcica. Miro cap al cel, com implorant alguna cosa, i veig les estrelles allà dalt, tan petites, tan disperses, tan tímides. Em fan posar trista, aquestes estrelles esllanguides d'una nit d'agost sense lluna en una cala de la Costa Brava. Em fan pena. Haurien de ser les protagonistes absolutes d'aquest moment, haurien de ser blanques i valentes, prenyades de llum. Tanco els ulls i ni així trobo la fosca, perquè a través de les parpelles veig els reflexos de tot aquest món que m'envolta, aquest món de festa i vacances i gintònics amb rodanxes de llimona.
Al final m'enrabio i m'aixeco d'una revolada, agafo la tovallola i me'n vaig a grans gambades. Tinc ganes d'insultar els joves del grupet que tinc al costat, tinc ganes que un terratrèmol s’empassi els hotels i que vingui un gegant i esclafi tots els cotxes del pàrquing d'una trepitjada. També el meu cotxe, que està aparcat ben a prop de la sortida i que ara, quan l'engegui, espetegarà i escopirà fum sobre les atzavares del marge, i potser també encegarà amb els fars una parella que passeja pel camí. No puc evitar pensar que hem creat un món de fantasia ple de mentides, ple de lletjor. Seria urgent i necessari, humanitat, treure estridències al silenci, treure pudor al salnitre, treure llum a la foscor!
