És ben sabut que als llits de les cases de pagès d'abans, quan arribava la nit, s'hi ficaven animalons i bestioles de tota mena. La iaia m'explicava que, a la primavera i a la tardor, s'hi posaven unes xinxes de la mida d'una ungla, dures i sorolloses, que no picaven però passejaven per les cames i per la panxa i feien moltes pessigolles. A l'estiu hi vivien mosquits, paparres que s'enganxaven a l'engonal i s'inflaven com un globus i puces minúscules que buscaven pèl d'animal i, si no en trobaven del seu gust, preferien el tou calent de mantes i alimentar-se a la nit amb sang de persones, que no té el mateix gust però també treu la gana. I hi havia les aranyes, algunes grosses com una mà, d'altres més humils, que miraven de menjar-se les puces i les xinxes però no sempre encertaven: a vegades s'equivocaven i t'estiraven els pèls de sota el melic o de les aixelles, o et xuclaven les pigues i t'hi deixaven una marca com una moneda de duro de color rosa tot al voltant.
I fins aquí rai, que tota la colla dels insectes i àcars i aràcnids i demés, per més molestos que poguessin arribar a ser, eren força nets i polits i, a més, es podien matar amb facilitat. Però no eren els únics que es ficaven al llit de nit, a les cases de pagès: també hi havia altres animalons i bestioles més grossos que encara feien més nosa perquè ocupaven espai i deixaven pèls i porqueria. Alguns fins i tot mossegaven, com els gorjablancs, que confonien els dits dels peus amb ratolins i podien arribar a fer mal de debò. O els esquirols, que només jugaven, però a vegades es descontrolaven, especialment si eren una bona colla. Les genetes eren més serioses i discretes: es posaven a una punta del llit i no deien ni mu. En canvi les rates eren molt molestes, feien soroll tota la nit i no mostraven cap tipus de respecte pel son dels altres. Si se t'acudia dir-los alguna cosa o intentar fer-les fora, es reien de tu i encara feien més soroll i més gresca i més malifetes, les molt insolents.
Però els pitjors de tots, a parer de la iaia, eren la mofeta i el voltor, perquè feien una pudor que tombava d'esquena. La mofeta, ja se sap, put a mofeta quan se sent ofesa, i només faltava que li donessis un copet amb el colze o li demanessis per favor si es podia apartar, que començava a deixar anar la seva pudor infernal i allà ja no hi havia qui acluqués els ulls. El voltor era més perdonable perquè no era culpa seva; és que es passava el dia menjant carn podrida d'animals morts i l'alè li pudia a cadàver. Calia intentar, sempre, que dormís donant-te l'esquena, perquè no et deixés anar l'alè fastigós a la cara.
I llavors hi havia les serps, que eren les que feien més por. Sempre estaven a l'aguait, esperant que nasqués una criatura nova.
A casa els avis en van tenir moltes vegades, de serps; en van tenir quan va néixer el meu pare i després la meva tia, i d'altres vegades que no se sabia per què venien. Quan la vaca estava bona i feia llet, si no hi havia criatures noves a la casa, les serps vivien a l'estable. La iaia diu que la llet de vaca les tornava boges. Però la de dona, més. L'avi les esperava fent veure que dormia i les matava amb un matxet; les partia pel mig, i remenaven com cucs una mica i després ja no remenaven més. Encabat l'avi les donava als porcs, perquè la sang de serp té moltes vitamines de tanta llet com beuen.
Diu la iaia que la darrera vegada que van tenir una serp va ser als anys noranta, i que era una serp que no se sabia per què havia vingut. No hi havia criatures noves, la iaia i l'avi ja eren grans i el pare i la tia no vivien amb ells. La vaca feia temps que s'havia mort. Però la serp va venir igualment i a les nits es ficava al llit i s'estirava, llarga com era, sota els llençols. Com que era el mes de juny, l'avi tenia molta feina a cossetxar i a vegades es passava la nit sencera fora de casa, i no es va adonar que hi havia una serp. La iaia la va intentar matar amb una escombra, i després amb un matxet, però la serp sempre s'escapava. A la nit, si la iaia es despertava per qualsevol cosa, patapam: ja tornava a tenir la serp allà amb ella, estirada tota llarga com era sota els llençols. I la iaia morta de por.
Un dia l'avi va tornar molt tard de cossetxar i es va ficar al llit i la iaia es va despertar i va sentir com l'home es barallava amb els mosquits i les puces i les paparres i les aranyes, i com li donava cops de peu a un gorjablanc molt pesat i blasfemava i empentava una mofeta pudent. I es va adonar que a ella feia molts dies que no la molestava cap bestiola, al llit, perquè ella tenia la serp estirada al costat i la serp feia por a tothom. I va deixar de perseguir-la per matar-la. Llavors la serp també es va començar a deixar veure de dia, a la cuina o al balcó, traient la seva llengua bífida i mirant enlloc amb els seus ulls viperins sense ànima. La iaia diu que li deia: què vols de nosaltres, manyaga, que no veus que aquí no hi trobaràs res, que de criatura ja no en pot venir cap, que en Quimet i jo estem més secs que una pansa? I la serp treia la llengua i mirava enlloc.
La iaia es va acostumar a la serp. Li feia molta companyia, tantes hores sola en aquella casa vella i grossa. A vegades caçava un ratolí i es passejava amb un bony petit entre el cap i la cua. Si el que caçava era una rata, que era més difícil de digerir, s'havia d'estar quieta durant hores, i la iaia l'agafava amb molta cura i l'amagava a dins de la panera perquè, si venia l'avi, no la trobés i no la volgués matar. I la serp, a més de caçar ratolins i rates, també era útil a la iaia amb altres coses. Per exemple, la podia ajudar a dormir. Si algun dia la iaia estava més neguitosa del compte i li costava agafar el son, només havia de mirar fixament la serp per quedar del tot hipnotitzada, i llavors la bestiola li manava dormir i ella dormia com una nena petita tota la nit.
L'avi no la va arribar a descobrir mai, la serp. Quan es va acabar la cossetxa, com si ho sabés, l'animaló es va tornar esquiu i, quan l'avi era a casa, s'amagava. De dies, la iaia li deixava un bol amb llet amagat sota la calaixera de l'habitació. De nits, allargava la mà esquerra i palpava sota els llençols discretament, i sempre trobava el tacte pelat i tou del cos de la serp al seu costat. I s'adormia tranquil·la. Fins que una dia ja no l'hi va trobar.
La iaia diu que, el dia que la serp va desaparèixer, es va tornar boja buscant-la. Es va tornar boja intentant saber si algú havia comprat una vaca nova, al poble, perquè feia temps que ja no n'hi havia cap: tots els veïns i veïnes eren vells i estava massa cansats per munyir. Es va tornar boja intentant esbrinar si algú l'havia matat, però d'una manera discreta, sense aixecar sospites. I no semblava que ningú l'hagués matat. I mentrestant a la nit van tornar els mosquits i les paparres i els esquirols i les rates i el gorjablanc a molestar-la i a no deixar-la dormir, i ella cada dia més neguitosa perquè no descansava i perquè estava molt preocupada. Fins que finalment un matí es va trobar la Pilar que esperava el cotxe de línia per baixar a mercat a Banyoles, i la Pilar li va dir que el fill de la Conxita, en Marçal, havia pujat uns dies al poble amb la seva dona, la Mercè, perquè havien tingut un fill. I no vegis com està, la Conxita, deia la Pilar, que no hi cap de contenta, que el nen és una ricura, que segur que te'l vindrà a ensenyar, perquè està estarrufada com un gall d'indi amb aquest nen.
I en aquell moment la iaia ja va saber on era, la serp: mamant de la Mercè, la jove de la Conxita, sense que ningú ho sabés. Em va explicar com ho feien, les serps, això. Es veu que esperaven que la mare es quedés endormiscada donant el pit al nadó, i llavors aprofitaven per hipnotitzar-la fins que s'adormia del tot i no podia recordar res. Després treien el nen del pit i es posaven a xuclar la llet, i li entaforaven la cua a la boca al petit perquè no plorés. Com un xumet.
Diu la iaia que va patir molt, aquells dies, i es va cuidar prou de no dir res perquè, si algú ho descobria, segur que matarien la serp. Tampoc va dir res el dia que es va trobar la Conxita passejant amb la Mercè i el cotxet i li van ensenyar el nen. La jove estava molt seriosa, com disgustada, i la Conxita va dir que el nen s'havia aprimat una mica però de seguida tornaria a agafar pes perquè sempre tenia molta gana i això era bo, i la Mercè va dir, molt seca, que no, que des que havien arribat al poble el nen no parava d'aprimar-se i a ella li feien mal els mugrons de tant donar-li el pit i que no servia de res. Va dir que semblava que tenia els mugrons encetats de tant espreme'ls, però que el nen cada dia estava més prim. I la iaia, fent mutis. Mirant el nen escarransit dins el cotxet i fent mutis. Fins que al final va deixar de fer mutis i els va dir que potser no se li posava gaire bé l'aire de la muntanya, a aquella criatura, que a vegades passava, i la Mercè li va donar la raó i la Conxita es va enfadar molt amb ella. Encara és hora que li torni a dirigir la paraula, la Conxita, de tant com es va enfadar. Perquè l'endemà la jove i el fill i el petit van fer les maletes i se'n van tornar a casa, i diu que el nen va recuperar pes i la jove ja no va voler tornar a passar més temporades al poble. I la Conxita això encara no li ha perdonat, a la iaia.
Però a ella no li fa res. Perquè la mateixa nit després que la Mercè i en Marçal i el nadó se n'anessin, la serp va tornar, grassa i refeta i amb taques blanques com llunes a la pell. I s'hi va estar fins a mitjans d'octubre, ben bé. La iaia m'ho explicava i premia els llavis i aixecava les espatlles. S'hi va estar fins a mitjans d'octubre, nena, em deia; fins que vas néixer tu i el teu pare es va encaparrar en venir a passar uns dies amb nosaltres. No li podia pas dir que no, em deia. No ho hauria entès ningú, i a més a més em feia molta il·lusió tenir-vos allà amb nosaltres, a tu i al teu pare i la teva mare, em deia.
Pobra iaia.
"Bestiam" és una secció de la veterinària Pilar Codony en què les bèsties tenen el protagonisme que mereixen.
