Fa dies que dormo poc i malament, ves a saber per què. Astènia, diuen; estrès, ansietat, qui sap. L'única novetat, ara per ara, és que han de venir a fer la teulada nova. Goteres, podridura: caurà la casa.
Això no m'hauria pas de treure el son. Ja sé que és una mica molest, però és tan necessari, és tan important...
Han vingut aquesta setmana a mirar-s'ho i diuen que, si tot va bé, començaran les obres el mes vinent.
Diuen que s'hi estaran dies. La teulada és enorme.
Per avançar una mica, hem pensat que tallarem l'heura que s'enfila per la façana oest i que ja es cola per les primeres teules del voral. Ben mirat, això ja ho fem cada any, perquè si no l'heura acabaria trencant les teules. Pugem a una escala i tallem amb les tisores de podar a una alçada prudencial, i amb les mans estirem les tiges fortes que s'arrapen a la paret amb desenes o centenars de petites arrels adventícies. Costa fer-les cedir. Sembla que es neguin en rotund a abandonar el seu lloc, i després entenem per què: de sota en surten sargantanes, papallones, abelles, dragons endormiscats, escarabats petits i negres. Sempre sap una mica de greu arrencar l'heura, deixar la paret pelada exposada a la llum del dia, tan grisa i anodina. Els pardals ja no hi faran gatzara de bon dematí enredats en l'espessor dels pecíols, traient els caparrons entre els cors de color verd fosc, fent estremir la planta sencera amb la seva eixordadora cantarella, talment com si, des de la foscor dels seus dintres, renyessin el dia que despunta.
Però no podem pas pretendre fer la teulada nova amb una heura gegantina empenyent les teules cap al cel.
Els paletes diuen que també caldrà podar el lledoner de l'entrada, perquè les branques més altes han crescut per sobre la teulada i els faran nosa. Diuen “podar” però volen dir amputar de soca-rel aquestes branques molestes, que són coses diferents. I esclar, ja ho entenem. Només és que en una hi ha un niu de garsa, amb els pollets ben vius. Ahir al vespre la garsa mare –suposem– es barallava amb una rata negra que voltava prop del niu. Per poc no la fa caure de la branca. I és que les rates també s'hi enfilen, per les branques del lledoner, cap a la teulada. Durant les nits de primavera se'n veuen sovint. I, de dia, les branques s'omplen de mallerengues carboneres, gratapalles, verdums i tallarols. Per sota hi passa el cable de l'electricitat i, quan plou, les orenetes s'hi aturen i parlotegen a l'empara de les fulles. Es mullaran una mica més, quan haguem tallat les branques altes. I les rates ho tindran més difícil, per enfilar-se al capdamunt de casa. Ja està bé, diuen; ¿qui vol rates al capdamunt de casa?
A més a més han de poder treballar bé, aquests homes.
Han de poder treballar bé des de dalt la teulada, desfent-la a trossos i tornant-la a refer, canviant teules velles i podrides per d'altres de noves, llises i senceres. I aquest any, justament, han vingut els falciots. I ja els veiem, ja, com surten de sota les teules del voral, que hi deuen tenir els nius. Quin esglai, cada teula arrencada: aquí un niu de falciot, aquí un de ratpenats. Que els hi hem vist, també, els ratpenats, sortint de sota les teules al punt del llostre, petits i negres i queixosos. I algun pardal, segurament. I estornells. I sargantanes i dragons, de nou. I aranyes, i eixams de vespes, que més els val anar ben preparats, als paletes. Rates no ho crec, perquè a les rates les sentim caminar pel fals sostre, i segurament fan els nius allà; de tota manera, han dit que el fals sostre també s'ha de fer nou, que el trauran tot i el refaran, que està esquerdat de dalt a baix. Trobaran els nius de rates i mataran les cries, perquè ningú sent compassió per les rates, tant li fa l'edat que tinguin.
Ostres tu, em pregunto quantes coses més hi passen, a dalt la teulada, que no veiem. Coloms gratant entre les teules. Una gramínia que creix sota el sol. Mussols esguardant la nit. Escarabats tornassolats esmunyint-se en una esquerda. Cuques de llum. Un esquirol distret que s'ha perdut a la part alta del lledoner. I qui sap què més. Em deuen conèixer, som veïns; jo no els conec gaire. A vegades els sento i són alegres. A vegades em molesten els seus crits, les seves corredisses. A vegades em fan companyia.
Sigui com sigui és important, és necessari, han de venir a fer la teulada nova. Goteres, podridura: caurà la casa.
Han vingut aquesta setmana a mirar-s'ho i diuen que, si tot va bé, començaran les obres el mes vinent.
Diuen que s'hi estaran dies. La teulada és enorme. Això no m'hauria pas de treure el son, però fa dies que dormo poc i malament.
