No res

Gite el meu fill menut, d’un any d’edat, al bressol. Estem sols, a casa. Com que dorm, aprofitaré per llegir, pense. Llig poquíssim, des que tenim dues criatures. Puge a l’àtic. Si es desperta, el sent de seguida, no és la primera volta que ho faig. M’assec a la butaca, encenc el flexo, agafe el llibre, llig.
     Sent passos, a baix. Ature la lectura. Algú puja per l’escala metàl·lica que du a l’àtic. En efecte: el meu fill menut, de vint anys d’edat, apareix davant meu.
     —Quina cara fas? —diu.
     —No res. Pensava.
     —Què pensaves?
     —Recordava. Recordava un moment antic. Tu eres encara un nadó. Jo t’havia gitat al bressol, havia pujat a l’àtic i m’havia assegut ací, on sóc ara mateix, a llegir.