De l’estança estrafeta del final del passadís, la mare en deia «l’habitació de la columna». Dic que era estrafeta perquè just al mig, com si fos un error de càlcul o una excentricitat d’arquitecte, hi havia plantada una columna de base quadrada que en realitat era molt més que una columna: era un pilar de l’estructura de la finca. No hauria d’haver estat a la vista, però hi era. No hauria d’haver quedat al mig del pas, però hi quedava. Els qui no la coneixien s’estranyaven d’aquella nosa gegantina en un lloc tan inoportú. Nosaltres no, perquè estàvem acostumats a la seva companyia. Algú l’havia pintada de blanc per fer veure que era normal. Si la tocaves tenia la fredor del ferro i feia un so com de campana estranya.
L’acompanyava un misteri: als pisos dels veïns, ni l’habitació ni la columna existien. Ho vaig descobrir les poques vegades que em vaig endinsar en aquells territoris tan iguals i al mateix temps tan diferents del nostre. Al final del passadís dels altres pisos no hi havia cap porta. El pilar allà vivia ocult dins el mur, com manava la lògica. I l’espai que l’envoltava engrandia dues habitacions: un dormitori i un menjador, un per cada banda.
Amb misteri o sense, aquella habitació va fer funcions ben mundanes, al llarg de la seva (i la nostra) vida. Va ser quarto de la planxa, dormitori individual (a cada costat de la columna només hi cabia un llit estret), cosidor, sala de jocs infantils, saleta d’estar de dia i fins i tot, els primers temps, refugi dels ocells que el meu pare criava dins desenes de gàbies idèntiques. Els darrers anys, la mare hi esmorzava. Li agradava aquell lloc per la mateixa raó que agradava als ocells: era el més calent de la casa, el més alegre. Un bon refugi.
En la meva última visita al pis, un cop buidat, vaig voler entrar a l’habitació de la columna. Vaig apujar la persiana, vaig deixar que el sol ho canviés tot. La columna era allà, orgullosa, com si es preguntés i ara què. La reforma de la casa aviat la faria desaparèixer. Quedaria oculta dins d’un mur, com hauria d’haver estat des del començament. Amb ella, quedarien allà el sol, el misteri, els canaris, els jocs, el temps, la soledat. Tot allò que es veu i tot allò que no, el que es recorda i el que s’ha perdut per sempre, tot entaforat dins d’una paret nova de trinca en un pis que estrenarà una altra família.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
