La felicitat és com el gat de la casa. És difícil saber on para i encara més complicat atrapar-la. Però de tant en tant surt del lloc més impensat. El calaix de baix de l’armari dels pares, per exemple. La felicitat havia pres la forma d’una gorra descolorida, que fa molt va ser blau marí. Els meus fills no entenien la meva alegria en trobar-la. No podien saber, com jo, que aquella era la gorra de mariner del meu pare. Ni que amb aquella gorra al cap el pare va ser molt feliç. Potser feliç com mai.
L’amor genuí del pare pel mar havia nascut lluny: als anys més durs de la postguerra i a les platges de Rota i Cadis, on estiuejava en família. Hi ha tot de fotos on se’l veu, seriós i espitregat, nen, adolescent i ja universitari. Pescant, navegant, nedant, corrent per les platges de sorra fina; i amb ell, els meus avis («abuelos», perquè eren andalusos), els tiets, les primeres nòvies de noms novel·lescs (com una tal Chelo Alarcón que sempre he volgut convertir en personatge de ficció) o envoltat dels amics que mai més.
Pel pare el Paradís tenia platja. I com tothom, es va passar la vida buscant pel món el paradís de la seva infantesa. El va trobar a Santa Susanna, on va comprar un apartament als primers anys seixanta. Gràcies a ell, els meus germans i jo també portem una platja aferrada a la infantesa. Aquella de Santa Susanna en la frontera amb Malgrat; la meva, més meva que cap altra, i que cap lloc del món. Sento que aquella platja em pertany amb el dret que sobre els llocs tenim els qui hi hem estat feliços. És un dret que no té res a veure amb escriptures notarials ni amb transaccions mercantils i que és inalienable. Aquella platja és meva i ho serà per sempre.
El pare va gravar els nostres millors estius en pel·lícules de Súper 8. Trenta-cinc bovines i quatre hores de metratge. Quan me’l vaig trobar durant el buidatge del pis on vam viure tota la vida, el projector devia fer quaranta anys que no s’endollava. Mirar de ressuscitar-lo era una feinada a la qual vaig decidir dedicar-hi hores.
Va ressuscitar (durant poc temps), però no ho va fer tot sol. Amb ell van comparèixer el pare i aquella dèria per gravar-ho tot. La seva mirada sempre generosa. I la felicitat dels estius. Una felicitat autèntica, inqüestionable. Qui ho dubti, que miri les pel·lícules, sembla que ens digui el pare, augurant el futur.
I llavors va arribar la llanxa. Any 1976. Una fora borda petita, d’un color verd festuc metal·litzat —verda per fora i per dins— amb un motor de marca Evinrude. Va tocar mar per primer cop al port de Blanes. Per conduir-la el meu pare es posava la seva gorra blau marí. La gorra també surt a les pel·lícules, part essencial de l’escena que es mostra. El pare amunt i avall de la Costa Brava amb la llanxa verda. Al cap, la gorra encara no es descoloria.
Els meus germans grans van lligar molt aquells estius que vam tenir llanxa. Per a mi, que era una nena, va ser diferent. Era una aventura veure la terra des del mar. El mar també era una aventura. El pare llançava l’àncora, treia la càmera i gravava ocells i núvols. Jo em llançava de cap des de la popa de la llanxa. Em feien posar una armilla salvavides que em feia sentir important (i molt marinera, també). Vaig aprendre per sempre que el silenci de mar endins no s’assembla a cap altre. I que el món es diferent quan es mira des de l’aigua.
Així, doncs, aquest any he estiuejat en la fugaç felicitat dels meus pares. Vull dir que he escanejat una per una totes les pel·lícules de Súper 8. Hores i hores de feinada. Quan ho explico, la gent em pregunta si val la pena. Per si de cas, responc la pregunta amb una altra pregunta: ¿Val la pena saber del cert que un dia, en alguna banda, encara que durés poc, vam ser molt feliços?
