La mare va viure des de ben joveneta envoltada de plantes. Tenia traça a cuidar-les. Feia reviure les més desnonades. Comprava llibres que es deien Plantas verdes de interior o Cómo cuidar tus geranios. Les podava, les abonava, hi parlava. Les amigues li telefonaven per preguntar-li quan havien de plantar els rosers o com s’ho havien de fer perquè les hortènsies florissin amb més ànsia. Les darreres coses que vam compartir van ser plantes. Les ponsèties que m’enviava vuit dies abans de Nadal, amb puntualitat infal·lible. La buguenvíl·lea que em va regalar pel meu aniversari i que vam plantar juntes al pati de casa meva.
Un dia, al començament del buidatge del pis, quan els armaris de la cuina encara eren de gom a gom, vaig adonar-me que sobre el rentavaixelles hi havia una planta de fulles verdes que necessitava aigua. Era un lliri de la pau, una Spathiphylum (això ho sé ara, que ho he buscat) amb les fulles totes desmaiades. Vaig afanyar-me a posar-la sota l’aixeta. Va ser com si sentís la mare: A aquest pas deixaràs que es mori la meva planta, què et costa regar-la de tant en tant.
L’endemà, el primer que vaig fer en arribar el pis, abans d’apujar les persianes, va ser anar a veure la planta. Em va tranquil·litzar trobar-la molt reviscolada, airosa, com si s’enfrontés a allò que havia passat. Ella, com jo, havia sofert una pèrdua important. Tant ella com jo érem allà per la mateixa raó.
Durant les setmanes que vaig buidar el pis de la mare, la planta em va fer molta companyia. No vaig tornar a deixar-la marcir. M’agradava cuidar-la. M’agradava que m’esperés en un pis on cada cop m’hi esperaven menys coses. I ningú. El darrer dia, tot just abans de lliurar les claus i tancar la porta per sempre, quan la planta i jo érem les dues úniques evidències de la vida passada en aquell lloc, vaig decidir endur-me-la.
L’he posada en una finestra on té claror però no li toca directament el sol. No m’he oblidat de regar-la ni una sola setmana. De tant en tant sembla que senti la mare que diu: Està bonica, la meva planta.
