No m’agrada donar consells, però feu-me cas: poseu en una carpeta els papers importants. Evitareu un munt de feina i de cabòries als qui us van al darrere.
La mare estava amortallada i a la vista dins una vitrina del tanatori (tal com ella havia volgut) i jo no trobava els títols de propietat dels nínxols familiars. Dos nínxols, dos títols: el del pare i el de l’avi i l’àvia. De fet, només m’interessava trobar el primer, perquè en el segon no s’hi pot enterrar ningú. Aquesta, si més no, va ser la promesa que la iaia va arrencar als seus fills en comprar-lo: prometeu-me que mai —mai, uf— hi enterrareu ningú, aquí. El nínxol és doble. La iaia el va comprar en la millor zona d’una ampliació del cementiri, com qui compra una caseta per quan es jubili. Al forat superior hi va posar l’avi, l’any 74. El de sota era per a ella. Ho tenia tan clar que va fer gravar una làpida amb els noms de tots dos i una imatge de la Moreneta. «Així quan em mori ja teniu la feina feta», va dir. I tot seguit, la promesa: mai, ningú. Volia estar tota l’eternitat sola amb l’amor de la seva vida. Jo ho respecto: pago religiosament la taxa municipal i un cop l’any trec la pols a la Moreneta i al nom dels avis. Soc conscient que després de mi no ho farà ningú. Mai és massa temps, li diria si pogués.
Després de remenar-ho tot, i en l’últim segon, van aparèixer els títols dels nínxols en un racó amagat de l’escriptori de la mare. El dels avis ja he dit que no té secrets: dos noms, dues dates. L’altre és tot un món, un resum estrany de la història familiar dels darrers cent cinquanta anys. La compra la va fer una besàvia, Maria Picornell, per enterrar-hi el seu difunt marit, Florià Pujolà, però la cavitat també va acollir criatures de pocs mesos, una mitja germana del meu avi juntament amb el seu marit, que era ebenista i es deia Jaume, i fins i tot la mare d’una molt amiga de la família, un favor especial per a algú especial. Els darrers tres inquilins són els de casa: el pare, el germà, la mare (per aquest ordre).
No m’agrada commemorar el dia dels difunts perquè no sento els meus estimats gens difunts. Ben al contrari, els sento cada cop més presents, cada cop més amb mi. Ja fa temps que vaig decidir que si havia d’anar un cop l’any al cementiri, hi aniria en dies de celebrar coses boniques. Així que hi vaig cada 31 d’octubre, un dia pont entre sant Claudi —a casa era festa grossa: n’hi havia uns quants, de diverses generacions— i l’aniversari del meu pare. Aquest 1 de novembre el pare n’hauria fet (és un dir) noranta-sis. I sí, el pare havia nascut el dia de Tots Sants. Feia broma: «Este Santos es uno más de todos los Santos».
La iaia Teresa té la culpa que a mi m’agradin les històries de fantasmes. Ella n’era addicta, hi creia, les explicava. L’avi tornava de l’altre món per veure-la i s’apareixia al costat de la porta del lavabo. La feien petar i marxava. La iaia m’explicava les converses. Jo me l’escoltava morta de por.
De vegades hi penso, en els fantasmes. En com han canviat, amb els anys. ¿I si els convoco? D’acord, però, ¿a qui? ¿Quants? ¿La parentela tota? El pati de casa ple a vessar de gent transparent que no conec. Sona bé: entranyable, potser divertit. Però millor acotar-ho: només fins la tercera generació. Avis, besavis, rebesavis. Els d’aquí (Olot, l’Empordà, Sallent, Dosrius...) i els d’allà (Sevilla, Extremadura). Gent remota, que no s’entendrien perquè no parlarien la mateixa llengua. Que potser aprofitarien per esbandir les seves diferències antigues. O es molestarien perquè l’amfitriona estaria més per altres que no pas per ells. O em remenarien els armaris. O em desendreçarien els llibres. De cop la festa fantasmagòrica esdevé un malson, a més d’una reunió de família disfuncional. I jo em veig en un racó, preguntant-me qui em manava ficar-me en aquest embolic i pensant en la importància que les coses siguin al seu lloc: els papers, en una carpeta localitzada; els fantasmes, allà on no emprenyin.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
