De vegades tinc ganes de telefonar a la mare. Sobretot quan vaig en cotxe i encara falta estona per arribar. Penso: la conversa hauria de ser llarga. Han passat tot de coses (i més d’un any i mig) des que va morir. Ens costaria hores posar-nos al dia. Penso: és el primer cop que una conversa llarga de les que tant li agradaven a la mare no em fa una mandra horrorosa. Algun cop he estat a punt de prémer el seu contacte, que encara no he gosat esborrar. ¿Qui sortiria, a l’altra banda? ¿Quant triguen els de les companyies de telefonia a fer la reassignació dels números que s’han donat de baixa? De vegades imagino que truco i em respon la mare. ¿Com m’ho faria per encetar la conversa?: Ei, hola, ¿com estàs? ¿Què fas? ¿Has vist el pare? ¿Saps qui em vaig trobar l’altre dia que no sabia que eres morta?... La Joan Didion diu que la mort dels éssers estimats ens aboca al pensament màgic. Vet aquí el meu, materialitzat en allò que tant vam compartir la mare i jo: converses telefòniques.
A la mare li encantaven els telèfons. Tots: aquells d’abans que tenien noms propis, els sense fils que van venir després i els mòbils. Sobretot, els mòbils. Estava sempre a l’última. Portava un telèfon d’aquells que fan enveja als nets i als gendres. Se’l canviava cada dos anys. Era la reina del WhatsApp. Mirava programes de cuina a YouTube. Les xarxes socials mai no les va arribar a entendre, però les consultava. De tant en tant deia coses que ens feien riure i s’emprenyava que riguéssim, com ara: «Nena, se m’han esborrat tots els feisbucs!».
Hi va haver un temps que a casa el telèfon tenia racó, tauleta i butaca propis, i la mare s’hi asseia hores i hores a parlar amb l’àvia o amb l’amiga de l’ànima. D’aquella època eren els telèfons amb nom i, per alguna raó, els vaig recordar tots només tornar-los a veure: Góndola, Benjamín, Domo, Heraldo... Com que la mare tenia un lloc per a cada cosa, també en tenia un per als telèfons vells. Dos calaixos de la calaixera plens fins dalt. El Mohamed, paradista dels Encants, que aquells dies m’ajudava a buidar el pis familiar, va fer cara d’emoció, en descobrir-los. Es veu que els telèfons vintage tenen molta sortida als Encants.
Un cop la mare em va dir: «De tot el que tinc, el que més il·lusió em fa és el mòbil». Em va semblar que exagerava, però no em va estranyar gens. La mare vivia en un estat d’exageració permanent.
Veient la seva col·lecció de mòbils, vaig pensar que la vida de la mare, com la d’aquell personatge de Jaume Cabré, hauria estat més passadora sense la servitud del telèfon. I, de retruc, potser la meva també. Per bé que de tant en tant, quan vaig en cotxe i encara em falta estona per arribar, em vingui de gust trucar-li.
La sento remugar: Ai, nena, sempre t’ha agradat portar-me la contrària!
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
