És una Santa Teresa d’Àvila de quaranta centímetres, de pasta de fusta, amb ulls de vidre, pintada a mà a la fàbrica El Arte Cristiano d’Olot durant el primer terç del segle XX. Té gairebé tot el què ha de tenir: du l’hàbit de les carmelites descalces, els dits a l’aire dins les sandàlies, la ploma a la mà dreta i un llibre obert a l’esquerra. Només li falta la corona de santedat, que es va perdre qui sap on. No em fa res, però. No és pas per santa, que vaig decidir que es quedava amb mi.
La iaia es deia Teresa i a les seves botigues —en va tenir unes quantes— sempre hi havia una imatge de Teresa d’Àvila en un lloc ben visible, presidencial. La història d’aquell cop que la va haver d’amagar sota el taulell forma part del llegendari familiar. Mataró, vint-i-pocs de juliol de 1936. Els del Comitè d’Ordre Públic passen pels comerços del centre per comprovar que els botiguers han tret totes les imatges religioses. Aquests del Comitè són els mateixos del cotxe fantasma, els que entren a les cases i s’enduen gent que no torna. A Mataró tothom parla de l’assassinat dels germans Clavell. Fa dies la iaia va baixar la santa Teresa del seu altar, la va embolicar en un mocador de fer farcells i la va entaforar en una lleixa prop de terra.
Els del Comitè es presenten i ho regiren tot. Entren a la rebotiga, pugen a l’assecador —on els fuets i les llonganisses maduren—, entren i surten de les càmeres i, per descomptat, miren rere i sota els taulells, fusell en mà i amb cara de gran cosa. La iaia està aterrida. Aquella gent trobarà la santa Teresa i serà la ruïna de la família. El següent que s’enduran en el cotxe fantasma serà l’avi, ho veu ben clar en els pocs minuts que dura el registre.
Però els homes armats enllesteixen la tasca, deixen anar un grunyit i marxen. La iaia, corpresa, espera un moment que li deixin de tremolar les cames i mira sota el taulell. Llavors veu el que sempre més en la història familiar es considerarà un miracle: una gata ha parit sobre la imatge de santa Teresa. El mocador de fer farcells ara fa de jaç i és moll i brut de sang. Sis gatets com ratolins es cargolen buscant menjar i escalfor prop de sa mare.
Tinc la santa Teresa sobre l’escriptori mentre premo el teclat per explicar la seva història. No sé si la veig tan bonica perquè ho és o perquè en mirar-la convoco aquesta rondalla de guerra, de por, de vida. I de família. La mare, que no es deia Teresa ni era escriptora, la va aconseguir en el buidatge del pis de la iaia i sempre més la va tenir a la seva habitació. Santa Teresa d’Àvila va vetllar les misterioses nits dels meus pares. En les darreres hores, va acompanyar la mare, qui sempre deia que li agradava veure-la des del llit. La mare va ser l’última persona de la família que encara creia en el miracle de sota el taulell.
Tinc molts motius per tenir a prop la nostra santa Teresa, però cap no s’assembla als de les dones que m’han precedit, a les quals convoco en mirar-la. Teresa d’Àvila és una escriptora que admiro, una pionera. La patrona dels del meu gremi, diuen. Instal·lada al meu estudi, completa un tercet estrany amb el José Zorrilla de fang que em van regalar a Valladolid i el Funko Pop d’Edgar Allan Poe que em va cagar el tió un Nadal.
La meva filla tampoc no es diu Teresa i tampoc no és escriptora. Algun dia ella i els seus germans hauran de decidir què fan amb la santa Teresa de la iaia. Tinc clar que aquest article l’he escrit per a ells. Perquè en coneguin la història i la puguin valorar. Perquè entenguin què coi hi fa una Santa Teresa d’Àvila en un lloc tan visible de l’estudi de la seva mare apòstata.
