Les coses tenen les seves exigències. No ho sabia quan anava fent un racó amb tot allò que volia endur-me del pis a mig buidar de la mare. Hi arribava amb les mans buides, amb bosses d’anar a comprar plegades unes dins les altres. En sortia carregada com un traginer i pensant que m’enduia massa coses. No volia (no vull) que casa meva sigui un museu de la vida dels altres, per bé que aquesta vida un dia fos l’única que jo tenia i els altres fossin els pares, tan meus i tan estranys.
Tot i això, casa meva és ara com una nina russa. Conté totes les cases que m’han precedit i una part petita de la vida que s’hi representava. Les parets s’han omplert de quadres. Hi tinc taulers d’escacs, fotos amb marcs de plata (poques), ornaments de coure, un elefant de vidre de color lavanda i en un racó de la biblioteca hi viuen mitja dotzena de llibres sobre l’Antic Egipte i un atles d’anatomia humana en tres volums. A mi m’acompanya tothora una santa Teresa d’Àvila de quaranta centímetres i una planta que ni creix ni es vol morir. Coses sense sentit, ho sé, l’utillatge d’una comèdia acabada que no miraríem si no fos nostra.
Trigo molt a atrevir-me a visitar la deixalleria municipal. Al damunt de tota la muntanya de coses hi porto el retrat arnat d’un pobre besavi amb cara d’ensopit que va morir fa un segle. També porto els disset ventiladors de totes mides que de cop van aparèixer en el dalt d’un armari (la mare era molt calorosa i encara més obsessiva).
Ho deixo tot dins els grans contenidors de la deixalleria, classificat per materials. Un dubte: ¿el besavi és millor llençar-lo a «resta» o bé en separo els components i els deixo cadascun al seu lloc? L’encarregat se’l mira amb indiferència. Depèn de la feina que estigui disposada a fer, sentencia. Pels ventiladors no cal rumiar gens: l’home em demana que els deixi en un calaix amb d’altres aparells que s’endollen i obre uns ulls immensos quan veu que en porto com per obrir una paradeta. ¿Funcionen?, em pregunta. Li dic que crec que sí, però que no els he provat. ¿I no en necessita cap?, s’estranya (i jo també, en dir-li que no).
Dins els contenidors de la deixalleria la vida dels meus (que algun cop va ser la meva) es barreja amb les dels altres. M’hi passo estona, observant què llença la gent. Des d’allà on són, les coses em volen fer retrets. M’agradaria coneixe’n les històries, però mai no hi ha ningú per preguntar-li res. Millor, perquè no vull haver de donar explicacions sobre el retrat arnat i, finalment, descompost.
Quan marxo, em sento fatal de deixar el besavi al fons de la trituradora de cartró, amb la mirada trista i blava que ja ningú recorda, a punt de desaparèixer per segona vegada.
