Foto: Brian Lin
Ara vist des de lluny puc afirmar que el papà de jove estava bo. Sempre ha sigut molt esportista, i això, se sap, els cossos ho acaben acusant i ho expliciten amb espatlles amples i cuixes marbrenques. Excepte flexible, que això sí que no, tenia prestacions que afavoreixen una pràctica satisfactòria de l’esport en gran ventall: té molt equilibri, té molta punteria, té molta força. I aquestes tres coses el van dur a ser un motorista buscat per les autoritats forestals.
Quan a Matadepera ser ecologista era poc més que no descuidar-te el foc encès al bosc quan l’arròs ja era fet –ara el poble és al capdamunt del rànquing de millor separador de residus del país–, les muntanyes eren un cau d’homes que feien cabrioles impossibles amb motos de trial i jugaven a esquivar els totterrenys de la Guàrdia Civil de maneres que anaven de molt imaginatives a extremament mesquines.
El papà mai ha sigut un poca-solta –aquells homes fets d’orgull de gònada–, però arribava a casa d’haver-se amagat dels del Jeep rient tant que gairebé plorava. La seva colla del trial era de senyors adinerats o molt molt rics, d’aquells que sí que parlen amb el membre per davant i si un cop mesurat és massa curt, se’n compren un altre. O dos. No diré cognoms. No era poca-solta perquè en realitat no desafiava la llei, estava jugant a viure la sorpresa constant que per a ell és la vida.
Quan arribava a casa –sortien diumenge de bon matí i arribaven quan Déu els perdonava la vida– ell no ho devia veure, però jo ja tenia tantes contractures a l’ànima de patir que me l’haurien pogut extirpar sòlida per un forat del nas i unes pinces llargues. Arribava partint-se el cul i jo donant gràcies al Cel que fos viu, una metàfora existencialista que ens continua vigent a tots dos davant llevar-nos cada dia. Arribava brut com una guilla i feia la pudor ambrosíaca de la suor, el bosc i la gasolina. I estripat, també, de vegades, o amb sang de talls.
I la mamà i avui què, Joaquín?
Hem arrencat un roure mort perquè els Civils venien, per tallar el camí.
S’ha dislocat l’espatlla i ha baixat el tros donant gas amb el colze i plorava.
Hem tirat les motos per pujar a l’arbre, no han entès res, on érem.
Li hem dit que no, però ha deixat rodolar la pedra barranc avall.
Si et trobes la seva dona no li diguis que s’ho ha fet expressament.
Llavors s’estirava al llit i em deia xata, i jo li estirava les botes, que de dins saltaven pedres, tronquets i insectes encara vius, i les botes soles tenien la mateixa forma d’ell a dins fent l’animal per les muntanyes sense cap por ni casc.
Però l’ecologisme va fer prou bé la feina divulgativa i a poc a poc la Bultaco es va convertir en una mountain bike i la bicicleta en el bastó de trail que duu ara. Però converses de carrer asseguren que encara n’hi ha dos de la colla que amb 70 anys solquen les muntanyes buscant desafiar uns guardes forestals que n’estan d’ells fins als binocles i que no els detenen perquè simplement han admès la capritxositat de la biodiversitat del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
