Foto: Tobi Firestone
Els senyors podien renegar:
Des dels si és no és: òndima, conxo, mala puça, càsum des, càsum seu, cordons, collins, la mare que et va i l’altra que torna, qui et va matricular...
Passant per les males paraules pròpiament dites: collons, hòstia, cony, cagum déu, cagum l’hòstia...
Fins arribar a lletanies execrables: la puta mare que et va cagar és el que recordo més gros i imaginar-ho ratlla la tragèdia.
I les senyores, no és que no haguessin de dir paraulotes, és que no en deien. Només una amiga de la mamà que era socialista i fumava que li deia hosti, Espe, sas què?, i jo pensava que diferent que es veu, però no li quedava malament, perquè votava el Royes i estava divorciada. L’exotisme d’algunes tardes a casa, quan venia a fer el cafè.
No sabia de cap altra dona que renegués, tot i que la mamà era molt amiga d’una escriptora que jo no l’havia vist mai perquè vivia a Barcelona, però s’havia separat de seguida de casar-se perquè el seu home li deia ja t’ajudo, reina, i ella li va dir un dia que perquè tu m’hagis d’ajudar val més estar sola i tal dia farà un any, i el va facturar més enllà d’on se pon el sol i ella va quedar feliç i fent llibres i els cabells ben curts. No l’havia vist mai, però sempre vaig pensar que el fet d’haver tingut una vida tan decidida li donava molts números per flastomar com els mariners.
Jo era una nena i tenia clar que no diria mai paraulotes, però alguna cosa m’atonyinava la gola per dins cada vegada que a l’escola em clavaven un cop de puny a la boca de l’estómac –sempre a l’hora del pati, mentre les mestres feien el cigarro–, allò que fa tan mal respirar que en la meitat d’un instant decideixes no respirar mai més i que sigui el que Déu vulgui. Llavors volia cridar concretament hòstia. Cridar amb totes les forces que no tenia, però que ningú em sentís.
A casa també em passava, i per coses molt més innocents sovint relacionades amb el meu germà. I sempre aquelles ganes de cridar hòstia i luxar-me la mandíbula si hagués calgut, però que ningú em sentís. Hòstia era –si ho sabia, jo– el cos de Crist; per a la baba era la paraula més lletja de l’espectre, era sentir-la d’algú i xiuxiuejar prou fort perquè tothom la sentís aipareperdoneu-me, i això que ja em diràs què se li havia de perdonar, a ella, que era qui era i era com era, però no havia renegat mai fins que, pobreta, ben poc abans de morir, ja tipa de tot, un dia la mamà em va trucar per dir-me que havia cridat merda tot.
I ara de gran renego molt, moltíssim, i m’agrada. I m’agrada mirar pel·lícules i sèries en anglès i aprendre renecs com ara douchebag, que fa setmanes que és el meu preferit.
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
