Fa anys vaig anar a veure un monòleg que explicava que malgrat que el que som és el cercle que ens envolta la cintura —a manera de tutú—, només mostrem petits arcs de circumferència segons el medi en què ens trobem immersos en aquell moment. L'arc de la família, l'arc dels amics, el de les parelles, el de quedar bé, el de la feina. A grans trets. Si en fa, d'anys, d'aquell monòleg, i encara de tant en tant em ve al cap el dubte de quin tros dec estar ensenyant a cada moment.
De ben petits anem aprenent a obrir o tancar l'angle d'exposició per sobreviure o per interès; de fet, la mateixa cosa. I així, a partir de tota una circumferència, retallem i classifiquem i automatitzem la mostra fins a establir l'angle que considerem òptim i tal dia farà un any.
A partir d'aquí és on entra l'anomenat creixement personal, que vol dir que si no estàs bé amb el que t'ha tocat o el que fas, en comptes d'escampar merda i pena, vas a l'IKEA de les altres opcions, pilles tot el que et sembli i un cop a casa fas l'unboxing i poses fil a l'agulla. Això que dic, sol fer mal: ¿per què ho dic? Això que em fan, em fa sentir petita: ¿on és l'amazona que soc? Quan passa això, em bloquejo: ¿què necessito per passar a l'acció? I ja, des de l'autoritat moral que et dona el fet d'haver crescut personalment —estem parlant d'anys i de passar-les putes, no de mirar un reel del Borja Vilaseca— pots començar a detectar mancances evidents d'anades a l'IKEA de les persones que tens al voltant.
Això passa molt a les parelles. Has canviat, no ets la d'abans. No, esclar, abans no sabia que [KÄRLEK, passadís 12 - secció 04]. Tu no ets així. No, ja no soc així, ara soc diferent perquè [ÖVERVINNA, passadís 05 - secció 10]. Abans no t'agradava fer-ho. Doncs ara sí, perquè [UPPTÄCKT, passadís 24 - secció 15]. Costa molt gestionar, dins una estructura binària de dues unitats diferenciades, que una de les parts camini i l'altra, no.
Suposo que moriré sense haver entès mai per què l'humà civilitzat s'entesta a construir estructures estàtiques en un univers on tot canvia. Suposo que mai no arribaré a copsar la grandesa de fer força cap a mantenir unides peces que la física malda per separar. Només sé que la primera llei de Newton diu que els cossos volen seguir fent el que estan fent, ja sigui estar quiets o moure's. Tret que alguna força els faci canviar d'estat.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
