La meva infantesa va ser un infern. La vida, l’escola, la família m’estiraven cap enfora, però és que no m’agradava ningú ni res que no fos estar tancada a casa llegint, fent manualitats o mirant el sostre. Les nenes i els nens de la classe no m’interessaven, ni les festes d’aniversari, ni jugar amb els fills dels amics dels meus pares els caps de setmana. I a l’aire lliure, per més inri! Ara ho dic així, sense parpellejar, dic no m’interessava res, però aleshores era duríssim. Em sentia la nena més dissortada i desagraïda del món perquè no m’ho sabia passar bé, no m’agradava jugar, no podia premiar els adults a qui volia impressionar amb les caigudes i les crostes als genolls de les altres criatures.
Un maleït infern, va ser. Fins que als catorze anys vaig conèixer la primera persona que em va interessar. Era desvergonyidament intel·ligent, enigmàtica i aspra, i mirava fatal a tothom, però sempre estava envoltada de gent que volia gaudir del seu influx. Va ser una explosió de purpurina i pólvora que em va dibuixar clarament els plànols del que seria la meva vida.
La força que em va insuflar no la sap ningú. Em llevava nerviosa, sabent que me la trobaria a l’escola i que potser em saludaria o potser no. ¿I si era un dia d’aquells que em dedicava una estona a l’hora del pati? ¿I si li feia gràcia alguna cosa que digués? ¿I si m’incloïa en algun pla? ¿Què podia dir, o fer o ser perquè em mirés, perquè li interessés la meva companyia?
Jo tenia zero experiència en relacions personals i trobades socials, i com més m’hi esforçava, pitjor. Maleïda bèstia. De vegades em preparava comentaris que hauria jurat que li encantarien, però quan els deixava anar em mirava decebuda amb aquells ulls grisos i alçava la cella esquerra en senyal de desaprovació màxima. Era esgotador.
Però no em vaig rendir mai. Fins i tot en una època negra en què em va avisar que em tenia mania i que no sabia quan li passaria, em vaig continuar llevant plena d’energia per trobar-me-la a l’escola i significar alguna cosa per a ella.
Amb el temps, la purpurina i la pólvora van anar sedimentant i es va crear un territori de tolerància prou acceptable entre ella i jo —ja no em tenia mania, m’ho havia comunicat—. De vegades parlàvem. De vegades bevíem mitjanes. De vegades estàvem soles. De vegades jo deia alguna cosa neutra i li feia una gràcia immensa. De vegades escoltàvem Bach perquè ens agradava a totes dues. Sempre ens regalàvem llibres.
Va ser una relació intensa i dramàtica, adolescència en estat pur, però gràcies a ella vaig entendre que jo tampoc estava tan malament tal com estava. Em va curar la vergonya de ser algú a qui li encantava estar tancada a casa sense fer res. La por de dir-ho en veu alta.
Ha passat molt temps, però mai he perdut de vista que va ser la primera persona que em va permetre —simplement— ser. Amb la seva actitud em va ensenyar a molar sense haver de fer res per aconseguir-ho. Perquè ella molava fent el que li sortia de la figa, i a mi em va semblar un gran model a seguir.
