D'aquí a ben poc farà quatre anys que vaig abandonar del tot, completament, no regrets i sense enyorar-ho ni un zeptosegon, el món laboral de les lletres. No era només que cobrés una merda, sinó el llard que tot ho enterbolia. Hi penso avui perquè ahir vaig tenir una conversa curta però reveladora amb una de les poques persones que conservo actives, dins el cor i el whatsapp, d'aquella època.
No crec que tal persona sigui especialment picallosa, però ahir m'ho va semblar. Per la distància, suposo. Perquè quan jo era correctora, tot i no considerar-me'n, de picallosa, tothora malpensava de si em malpensaven, i em posicionava a favor dels uns i, per tant, en contra dels que no eren els uns, sinó els altres. The other! Anava a les presentacions de llibres perquè m'hi veiessin i que no fos dit, i de les fires, la del llibre en català era la pitjor. Passejava entre els expositors com si fos la Schiffer de la literatura, aviam qui em comprava per dos duros.
No dic que no em sentís ben valorada, m'hi sentia molt, però el món imaginari de les persones que viuen de les lletres és molt tèrbol. Molt tèrbol. I esclar, per més bé que et tractin, sempre hi ha el regust agre de la pantomima. S'hi pensen més coses que de les que hi ha, de les que són. I apel·lant altre cop a la distància, m'adono que ara visc en un terreny on si et cau el contingut d'un got ple d'aigua a terra, t'ajups i l'eixugues. El sòl intel·lectual és molt més porós i donat a les humitats pregones de difícil accés.
És per això que convido a fer un detox de pensar i dir malament, perquè són coses que gasten molt. L'emissió de pensaments i paraules amargants fan ànimes halitoses. Sembla mentida. Perquè al capdavall, tothom vol el mateix. Que ens estimin. I és molt difícil trobar temps per estimar si ens passem el dia al bosc buscant branques per esmolar-ne bastons punxeguts i encabir-los obsessivament entre els radis de les rodes de les vides de persones que volen exactament el mateix que nosaltres: simplement amor.
