M'agraden moltes coses d'on treballo. L'olor de les oficines, la cafetera del digilab, els passadissos vermells i un home una mica més jove que jo. Té molt bona planta i els ossos de les espatlles llargs en angle recte, com una creu llatina. Porta camises sota jerseis de coll rodó, preferiblement blau marins. Les camises són blanques o blau cel, però també en té una d'un gris tan claret i antipàtic que costa d'interpretar. De vegades he arribat a pensar que no fos que se li hagués colat en una rentada de negre. Però no fa cara que se li escapin coses d'aquestes, de debò. Ni d'aquestes ni de les altres. La camisa deu ser simplement gris claret, ves. I texans foscos i vambes. És molt alt i molt prim, arriba als dos metres, i és de dinàmica suau, com si tingués por que se li escapés alguna extremitat al moure's. De fet, el seu complex no perd ocasió de disculpar-se per ser tan alt i prim davant qualsevol besllum de fer nosa.
Fa estona que faig temps per no entrar a explicar-ne la fesomia. L'expressió, els ulls. Suposo que és objectivament atractiu, però no és això. No ben bé. El que és objectiu és que és molt polit, sempre va molt net i pentinat, afaitat i planxat, és educadíssim i de maneres gracioses per defecte. Encara que no t'agradés, en lloaries l'elegància. I sembla que continuo fent temps per no explicar-ne la mirada.
De sempre hem tingut una relació molt professional i concisa, però amb la sospita —crec que compartida— que participem d'una manera similar de gaudir de la sàtira. No sé si mai perd la mesura, però si ho fes, segurament calcinaria l'univers amb una paraula. És tant, el que no diu, que quan tria de dir alguna cosa sol ser brillant. Però ahir, que ens vam saludar com sempre que ve, quan em vaig acostar a la seva taula amb la tassa corporativa de cafè a les mans es va aixecar tot sencer i vam anar a xerrar al passadís perquè el company del seu costat estava en una trucada i per no molestar-lo.
Amb una confiança física insòlita en ell, es va posar les mans darrere el cul i es va deixar caure, cançoner, contra la paret del passadís. Ok, doncs juguem-hi. Què? Pse. Bueno, divendres. Ja. La bossa és teva? Sí. Tenis o pàdel. Pàdel. Gallina. Gràcies. I així fins que em vaig posar nerviosa perquè va passar una estona i allò començava a semblar una escena per descobrir coses l'un de l'altra. Ja no sabia què fer amb la tassa. Ni on mirar. Per descomptat, ni què dir. No estava preparada.
Quan era jove era tan desvergonyida! Però tant! M'ho hauria fet venir bé per resoldre la situació amb alguna frase descarada i torbadora, per deixar-lo amb les mateixes ganes d'apretar a córrer que de quedar-se —es quedaria—. Però ara, la meva candidesa i jo, i davant la incapacitat d'actuar, vam fer el cor fort i vam alçar la vista fins a deixar-nos endur pel feix acarnissat de partícules subatòmiques que li desprenen els ulls. Força vegades he intentat descriure'm aquest fenomen, però no me'n surto. Perquè, al capdavall, té els ulls petitons i tristos, però amb el vigor d'un col·lisionador d'hadrons a punt de petar.
I jo sense guió. Només la tassa de cafè i, per dins, la sicària que vaig ser: saps? m'agrades molt, fem algo, qualsevol cosa junts, tinc ganes d'estar amb tu, d'olorar-te el coll, de saber com es diu te mare, coses amb tu estona seguida, fotos, veure't els peus sense vambes, sense mitjons.
El noi de la trucada, de qui ens havíem allunyat per no molestar-lo, el crida. El guionista ha esmicolat l'escena perquè allò no duia enlloc. Suposo que ens diem bon cap de setmana i cadascú se'n va a seure a la seva taula. M'assec i li dic al meu company de l'esquerra: em sembla que he intentat lligar i no me n'he sortit.
