És ben sabut que per entrar a l'Olimp de l'alta literatura calen, pel cap baix, cinc decepcions amoroses de grau superlatiu, dues guerres internes plenes de llops i una crisi existencial negra i incomprensible com el Vantablack, que és un material que absorbeix el 99,965% de la llum i es presenta a la vista humana com el negre més fosc creat fins ara. I tot això, abans dels 30. Si no, ja pots dedicar-te a fer memes. ¿Us imagineu la Colometa baixant a la Barceloneta per prendre el sol i aixecant-se una mica la calça del biquini, bo i estirada, per veure com li puja el moreno? ¿Estaria la senyora Rodoreda enfilada al pedestal on la tenim posada?
El protagonista d’una obra respectada per l’elit s’ha de poder descriure com turmentat, maltractat per les seves expectatives sobre la vida i, esclar, per la vida mateixa. Posem per cas el Manelic, que tot i que busca l’amor i una vida millor, acaba caient en un conflicte tràgic que el duu a la desesperació. Però ¿i si just abans de matar l’amo hagués descobert que el trail running li va perfecte per desconnectar? Llavors no tindríem l’aire amarg que necessita l’alta cultura per mantenir-se viva en les seves ganes de morir i Guimerà no tindria un carrer al bell mig de Matadepera.
De fet, la felicitat no és més que un malbaratament d’oportunitats per a la tragèdia. ¿Per què omplir pàgines de goig si pots amarar-les de disfòria existencial? ¿Que no hem après res de Dostoievski? La felicitat és per als secundaris que desapareixen abans del tercer capítol.
També és crucial, perquè una obra sigui mereixedora d’afalacs selectes, que les experiències siguin viscudes des del desesper, mai l’esperança mantinguda. De fet, el lector avesat a la tortura sap que qualsevol bri d’entusiasme només es fa servir per aconseguir que la caiguda posterior sigui encara més majúscula. ¿Us sembla que més majúscula és dir-ho de manera barroera? Doncs d’entrada volia posar molt més majúscula. ¿Per què celebrar el naixement d’un nadó si no és perquè mori de tètanus dotze pàgines més endavant?
I, esclar, un desenllaç desolador. Si l’obra acaba bé, no és un final seriós. Mata qualsevol punt de llum i obtindràs un bon grapat de likes. El Werther de Goethe, per exemple, si en comptes d’escriure la nota de suïcidi hagués anat a comprar els ingredients per fer un Apfelstrudel, segurament no s’hauria fotut un tiro. Però Goethe tampoc hauria passat a la història com el Shakespeare alemany. Això és així.
Cal sortir-ne deprimit, d’una novel·la. A l'acabar-la se n’han de poder dir coses com ara “transcendeix els límits convencionals de la narrativa”, “exposa una inevitable confrontació amb la pròpia condició ontològica” o “és un mirall metafòric de la lluita eterna entre el jo i l’altre”. Si no saps escriure així, no pots ser ningú respectat a la tertúlia dels guardians de la insatisfacció perpètua.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
