Hi ha una cançó del 1988 on la Robin Beck, amb uns aguts estripats i ficada en un outfit impossible, gosa plantar-se davant la sensació del primer amor, del primer petó. No és empresa fàcil, si tenim en compte que quan aquesta cançó la va fer famosa ella tenia trenta-quatre anys. I per més malament que li haguessin anat les coses, compto que als trenta-quatre ja feia dies que havia fet el primer petó. Tot i que la cançó no és seva, sí que la defensa amb una intensitat tan íntegra que t’obliga, sense remei, a viatjar fins a aquell dia. El dia del primer petó.
Jo tenia tretze anys i era una empollona espantadissa. A l’escola no rebia calidesa de cap mena per part de ningú, m’hi sentia totalment a mercè dels capritxos dels amos i les mestresses de la classe, que sovint m’hostiaven —els primers— i em ridiculitzaven —les segones—. Però coses de la vida em van dur a conèixer un nen d’una altra escola.
Jo era alta i molt prima, ell també era primet, però més baixet que jo tot i que teníem la mateixa edat. Per més que espremi els records soc incapaç de reviure de què devíem parlar. Perquè esclar, devíem parlar. I riure. Riure sobretot, perquè recordo perfectament la seva cara quan reia. Què devia ser per a mi trobar aquell nen que no em volia cap mal! Era preciós. Tenia els ulls orientalitzats i els cabells molt foscos, finets i estiradíssims.
Si seguim endavant en la cançó de la Robin Beck veiem que juga fort i descriu la sensació d’enamorar-se per primera vegada com un feix de fluxos elèctrics, i que el primer petó és el raig penetrant que esqueixa el cel i deixa entrar el sol. Ella ho dona per descomptat, que el primer amor i el primer petó van junts, però suposo que no sempre es té aquesta sort. Jo la vaig tenir. Van ser totes dues coses alhora. El meu primer petó va ser amb el nen que més m’agradava de tota la Terra. La meva entrada al món de les relacions va ser tendra, dolça, desitjada. Més endavant es torçaria de mala manera, però ningú pot dir-me que no vaig començar bé. De la millor manera. Hi havia moltíssima llum.
Però l’Olimp tenia altres plans per al meu viatge. Durant els instants en què vam apropar-nos prou per sentir-nos la respiració i obrir els llavis per besar-nos, els déus em van deixar veure la llum en aquella forma tan bella. Quina fragilitat recordada per sempre. Ara bé, hi havia tot el tema de la marató d’obstacles odisseus abans d’assolir la comprensió de l’amor.
Els anys que han passat des d’aquella tarda m’han configurat una vida molt inquieta, sovint angoixant, de recerca, ciclops, sirenes, espectres i tempestes. Però si alguna cosa crec que m’honora és que mai he deixat de somriure. De vegades només per fora i de vegades només per dins. Però mai he perdut la guspira que em dona el meu nom. El somriure com a bandera. Com a declaració d’intencions: passaré les proves que calgui, però no oblideu que jo sé què vol dir la llum.
El meu primer petó amb aquell nen que em va fer sentir estimada i segura ha estat sempre un record fix, l’entrada lluminosa a un món que després es va tornar estrany. ¿Potser la dolçor d’aquell moment inicial m’ha donat força per mantenir el somriure persistent? Suposo que no només, però segur que sí en certa mesura. Al capdavall, I don’t think there are words to describe the sensation.
