Segons la física, el desordre és infinitament més probable que l'ordre. I si considerem que la bellesa és una forma encara més afortunada d'ordre, la probabilitat de bellesa és gairebé impossible. Però hi ha la col romanesco, una hortalissa que crea una estructura dolorosament bella mentre produeix, esperançada, brots que volen ser flors però que mai no ho arribaran a ser; o bé l'eficiència de les abelles, que construeixen prodigis matemàtics amb la màxima superfície d'emmagatzematge i la quantitat mínima de material —hexagon is the bestagon—; o bé el dia que ens vam conèixer.
Feta la introducció, ja puc afirmar que enamorar-se recíprocament és una bellesa de les més difícils de topar. Quan al pit comencen a créixer fractals daurats. I tot es replanteja en funció de la nova geometria imperativa. És tan i tan transformador, que estableix un sostre altíssim que sempre més serà referent. I cada vegada que coneguem algú altre, mirarem enlaire, veurem aquella cúpula apoteòsica que va ser enamorar-nos i tornarem a abaixar el cap amb humilitat i abatiment.
Però una de les moltes coses bones que té fer-se gran és que la vida es presenta de manera cada vegada més esquemàtica. Com l'índex al començament d'una presentació de PowerPoint ben treballada. La fúria de la jovenesa fa no saber acotar, voler-ho tot, un assaig-error que ara mateix em sembla esgotador però, aleshores, indefugible, obligat. Experiments en un laboratori infinit que ningú més pot fer per tu.
A poc a poc, i tornant a la bellesa de l'amor, vas entenent que per més assequibles que siguin les gavardines del Primark, no hi ha res com una Burberry, i que, com ve a dir el Llach, abaratir el somni és de covards.
Si tot va bé, els anys simplifiquen la voràgine, prioritzen, eliminen el soroll dels experiments innecessàriament arriscats. Obres el calaix i amb les quatre substàncies bàsiques per a la vida ja fas, ja vius, ja celebres, rius, creixes molt més genuïnament que mai. I al costat d'aquesta plenitud s'hi ajeu, com un gatet calent i tranquil, l'agraïment d'haver tingut. Més que no pas la tristesa d'haver perdut.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
