Si fos psicòloga, no donaria l'alta a cap home que davant la declaració "m'agrades perquè no sembles un home" no reaccionés amb un somriure orgullós i agraït. Els complexos són molt viperins, et fan triar una cosa perquè si triessis la contrària, series expulsat del grup mental on vius i ja no sabries qui ets. Com ara ser molt català o ser molt ric. Els catalans desacomplexats poden fer servir barbarismes perquè no tenen por de semblar castellans si diuen telèfeno. O els súper-rics de llinatge, que poden vestir com espantapardals i ningú pensa mira quin pobre. O sí, però l'abrigall és Armani.
L'altre dia, en un sopar intersetmanal botit d'hedonisme cinquantí, un dels pocs homes que hi havia va manifestar que no sabia dir si Benedict Cumberbatch és guapo perquè no era cosa seva. Contràriament, a la feina hi ha un noi, per cert, molt pelut i heterosexual, que, a banda d'admetre obertament que se sent atret pel plurimagnetisme de Ryan Gosling, sempre porta un parell de compreses a la motxilla per si alguna amiga en necessita cap. ¿Qui dels dos somriuria d'orgull i agraïment davant l'alta de la psicòloga imaginària?
I no és tan senzill com podria semblar. ¿Li agradaria a la psicòloga que vingués a consulta aquell home rude i malparlat de metre noranta que fa una fila de llenyataire empotrador que no se l'acaba? Sí, li agradaria perquè un dia li va explicar la menstruació de la seva dona amb pèls, senyals i coàguls talment com si comentés les lesions de Pedri amb un amic, joder, quina putada.
¿Li va agradar a la psicòloga imaginària aquell gentleviking de Nærøyfjord que va fer un per-aquí-no-hi-passo literal quan ella li va aguantar la porta de la consulta perquè sortís primer? ¿I aquell altre que va gastar tota la sessió explicant que sempre ajudava a casa encara que tingués coses a fer? ¿O el que va cuinar un pastís increïble per al seu fill però que no sabia quin curs feia?
La psicòloga imaginària sempre passa consulta cara a cara, sense cap taula pel mig, línia directa amb l'entrecuix del pacient. Avesada com està a la masculinitat mal entesa, no perd mai de vista la rugositat escrotal, el més fidel dels indicadors. És cert que no fa preguntes fàcils, és una professional laberíntica. Ho qüestiona tot, tot ho analitza. I el pacient, concentrat i ben cregut que el més important són les paraules, s'esforça a construir escenaris verbals de concòrdia i proporció, però el que no sap és que la psicòloga no se l'escolta, només li mira la bosseta. Com se li constreny, com se li infla.
Estigueu tranquils, sigueu tranquils. No cal que us hi esforceu tant. Sí que és veritat que algunes tenim menys força que vosaltres, però per la resta, amb sort, no manquem de res. Com va dir Justin Trudeau (beneït sies), "que no ens faci por la paraula feminista. Homes i dones haurien de poder-la fer servir per descriure's sempre que vulguin".
