El món tecnològic és molt masculí. Cada vegada som més dones, esclar, però encara no arribem a la meitat. Jo no en tinc queixa, sempre he sigut una més del clan. També és cert que comparteixo amb la masculinitat clàssica coses com ara el gust pel renec indiscriminat o l’habilitat de fer comentaris de caire sexual quan no caldria. No puc dir, doncs, que mai m’hagi sentit diferent pel fet de menstruar; fins he aconseguit, a base de naturalitat i cruesa, fer de la sang mensual un tema més, exempt d’escarafalls i d’això-no-és-cosa-meva-perquè-la-tita-no-em-sagna.
Però un dia em vaig espantar.
Estàvem en una call (videotrucada). Jo presentava les primeres slides (diapositives) d’un ppt (dossier digital) amb uns enhancements (millores) que teníem previst implantar al llarg del Q3 (tercer trimestre). Vale, ja paro. Total, que estava fent una presentació, i això vol dir que, a banda de fotre la xapa, havia d’anar passant les diapositives a mesura que les explicava. En un moment determinat, em vaig embolicar i en comptes d’anar endavant vaig anar endarrere. Cap cosa, ¿oi? Vull dir que dius perdó i tornes a la pàgina que toca i tal dia farà un any. Però em vaig atabalar i vaig acabar tancant el document i no sé quantes altres coses. ¿Què va passar? Analitzem-ho.
A la trucada hi havia tretze homes i jo. I poc o molt, per més segura que estiguis del que exposes i per més paraulotes que et sàpigues, com a dona tens la necessitat ancestral de demostrar-los que ets igual de competent que ells. No només fer la teva feina —bé o malament; també tenim el dret de ser incompetents—, sinó impressionar-los. Ostres, ostres, mireu, és una dona!
Encara que et sentis còmoda, encara que comptis amb el suport i la companyia d’un equip de masculinitats gens amenaçadores, has de ser la polla —astoreu-vos aquí davant la ironia, sisplau—. I en aquell moment de diapositives amunt i avall em vaig veure a la pantalla fent tot de moviments estranys amb la cara i les mans mentre suplicava l’absolució.
Les dones solem fer coses ben estúpides, quan ens sentim insegures, com ara disculpar-nos excessivament o fer gestos infantils de descàrrec per implorar el perdó. Oops!... I did it again, canta la Britney Spears, i trobo que la pretesa innocència de l’expressió i el to s’adiuen perfectament amb el que estic intentant explicar. Fem molt evident que ens hem equivocat perquè pressuposem que tothom esperava que la caguéssim i per això teatralitzem la disculpa: perquè pifiar-la és el nostre destí.
Però m’hi he fixat i ells també s’equivoquen, tot i que es nota menys perquè no ho marquen, no ho emfasitzen físicament. Si s’equivoquen, tornen a fer-ho fins que l’encerten. I, el més important: no condimenten l’escena.
Tal com he dit al principi, l’actitud dels meus estimats —de veritat que els estimo— companys de feina no té res a veure amb el meu comportament lamentable el dia de les diapositives. Tot és ronya que porto inserida als sacsons de l’ànima i que a poc a poc intento fer saltar per, algun dia, poder morir sense haver-me de disculpar per no saber seguir viva.
