Li vaig dir al ginecòleg que em feia molta por parir, que estava cagada, i jo em mirava la panxa plena de quatre quilos de nena i em deia que com sortiria allò d'allà. Ell, senyor expert, va riure i em va dir que del que m'havia d'ocupar és d'aconseguir entendre'm amb els quatre quilos de nena un cop fossin fora.
Com que tenia altres maldecaps, llavors vaig pensar sí, esclar, perquè vostè no ha de passar pel tràngol, doctor Pere Font. I vam seguir parlant de coses més apressants com ara que ja érem a la setmana quaranta-u i la nena no apretava per sortir.
I va sortir, me la van donar, em va trepar fins al pit rodona i compacta i va començar a xuclar-me per dir-me ¿veus? tot a lloc. ¿Allò ja volia dir que ens enteníem?
No sé gaire què fer-ne, dels bebès. M'inquieten, no saben què els passa i encara menys t'ho saben explicar. Ho has de deduir tot i cagar-la la majoria de vegades. Plorava i pensava suposo que tens mal de panxa, per això et faig fregues, però no tinc ni la més mínima idea de què et passa ni si estic fent el que toca.
Els primers anys van ser duríssims. Ella era una força de la natura i jo, el seu aliment. La nodria amb tot el meu jo, i jo anava desapareixent a mesura que ella creixia perquè m'esforçava moltíssim a comportar-me com una mare exemplar. Esclar, mal negoci. No soc una mare exemplar. Ni jo ni ningú.
I en un moment donat, potser quan ja tenia tres o quatre anys, vaig veure clar que no podia ser una mare diferent de la persona que era. I vaig començar a explicar-li la vida des dels meus paràmetres. Que a casa no comprem marranades, però que quan m'ha de venir la regla em menjo uns Donettes. I ella em deia quina morra, doncs encara que jo no tingui la regla, dona-me'n la meitat o no te'ls mengis davant meu. Que malgrat el meu feminisme soc incapaç de no depilar-me. I ella feia que es depilava les aixelles amb gomets. Que el Mic em cau com el cul. I ella reia, perquè també el trobava estúpid. Que m'encanten els homes alts d'espatlla ampla i pit ufà. I ella ai, mamà. O que no anem al parc a jugar perquè els crios que xisclen em fan posar molt nerviosa. I ella es cabrejava perquè hi volia anar.
El cas és que poques vegades m'he mossegat la llengua davant seu. Ep, per bé i per mal. Perquè sé que hi ha coses que les criatures no tenen necessitat de saber, però què vols que et digui, em costa molt fer de mare convergent, se'm menja.
I ella ho va entomar. Entre nosaltres es va establir un món força transparent en què totes dues expressàvem la nostra opinió malgrat saber que potser no quadrava amb la de l'altra. Vaig ser prou valenta per estar al seu costat amb franquesa. I ella, també.
És per això que quan alguna mare o pare es queixa que la seva criatura adolescent no li explica res, jo sempre pregunto i ella, ¿què en sap, de tu? De les teves misèries, per exemple. ¿Sap que ets una mica racista? ¿Sap que de vegades agafes pinya Gold Extra Dulce Del Monte i li treus l'etiqueta? ¿Que has fingit desenes d'orgasmes? ¿Sap que ets conscient que tot això està malament però que ho fas perquè ets tan imperfecte com ella i també lluites per ser millor?
I els desitjos. ¿Per què els els amaguem? Que de vegades ens agrada escapar de les nostres responsabilitats. Poder trucar a la feina i dir que estem malalts per anar a passar el dia a La Roca Village. I no seguir les normes i menjar Donettes.
Ni ells són un caos ni nosaltres, una bassa d'oli.
També és ben sabut que fotre la xapa a un adolescent és com pretendre omplir d'aigua un colador. ¿A qui li agrada que li fotin la xapa? A mi no, i ja tinc cinquanta anys. O castigar. ¿De què serveix, castigar? En sèrio, ¿de què serveix? Com que el cap de setmana passat vas pillar un coma etílic, estaràs quatre caps de setmana sense sortir. ¿I?
Els adolescents no són gaire diferents dels adults: volen fets, no paraules. El que passa és que saben dissimular pitjor. Poc o molt, els adults també flipem amb la vida i les coses que passen, però hem adquirit habilitats per trampejar les reaccions i fer-les menys extremes, menys extraordinàries. Però no som tan diferents.
El doctor Pere Font tenia raó: el més important és aconseguir entendre't amb la teva criatura. I jo hi afegeixo: i que ella t'entengui a tu. Si li aixeques un decorat al voltant, tard o d'hora s'adonarà de la seva feblesa i agafarà embranzida per fotre'l a terra. Ara bé, si a poc a poc li vas mostrant la fragilitat humana, potser aconseguiràs fer-ne un adult més o menys coherent, compassiu i ample de mires.
