L’atracció immediata i primària per una persona pot existir i no és fantasia. Sí, bé, és fantasia —pura fantasia!—, però el que vull dir és que no és una fal·làcia romàntica creada per enterbolir la realitat, ja prou emboirada per si mateixa. Aquesta atracció ha estat documentada en no pas pocs estudis que descriuen diversos factors que la poden produir. Però quan et passa, et juro que no veus altre factor que Déu as himself.
Es comenta que hi tenen a veure les feromones, unes molècules que viatgen de la pell de l'un al nas de l'altre —i viceversa— i, un cop allà, envien senyals al sistema nerviós central i el fulminen —i viceversa, si hi ha sort—. Boom! Aquest procés és pràcticament inconscient, però pot tenir un impacte profund en l’atracció instantània.
Però abans que les feromones encetin el viatge de no retorn, el sentit de la vista ja pot haver fet estralls en la vida de qualsevol persona fins llavors mitjanament equilibrada. A mi hi ha coses que bona nit i tapa't, ¿saps? Coses com ara una envergadura que em cobreixi com un edredó, uns braços que m'assegurin la ingravidesa en moments de gran passió o unes mans que només veure-les em deleixi perquè em maculin sencera i sense miraments. Res, coses que poden ser suficients perquè aturi l’escombratge visual en un punt determinat i m'hi vulgui quedar. Una estona. De moment. Aviam què.
A partir d'aquí, un cop establerta la primera connexió, comencen a aparèixer altres variables en la cursa per decidir si et quedes o te'n vas d'aquella persona. Quan era jove m'atreia el desmenjat, la desferra existencial, les llargues converses laberíntiques al bar de la facultat. Éssers de posat reservat, retret i malaltís que vivien a Sant Cugat i llegien Kerouac —tot alhora—. Però de manera gradual, aquest gust per l'alta densitat es va anar diluint perquè cansa molt i dona massa feina. No sé si és cosa meva o la lògica de l'edat, però de manera gradual em vaig permetre anar lliscant cap a la transparència, la frescor i el plaer per acabar surant a l'aigua més turquesa del planeta.
A mi m'agrada pensar que una parella és una construcció en què s'han anat acumulant elements d'atracció i s'han sabut mantenir en el temps. On cada vegada té més sentit la tria feta i els dies van passant i van validant la sensació d'encert. Que faci mil anys i, tot i les vides passades, encara siguis aquell nen d'ulls orientalitzats i cabells molt foscos, finets i estiradíssims que em va fer el primer petó.
