Foto: Gene Krasko
Que la supervivència passa per fer l'amor contra la mort ho intueixes així que se't mor algú que estimes. Ni idea de com es fa, però alguna cosa et diu que el retorn a una certa normalitat deu anar per aquí. Les ganes d'estimar se't multipliquen, com explica la poeta Sònia Moll a la seva mare morta: "Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia quedat orfe".
L'escriptora Anna Maria Villalonga, que va perdre la parella fa set mesos eterns, es pregunta: "I què faig amb l'amor, si ara tan sols hi ha absència? Estimo el buit, el no, el forat que has deixat? Què puc fer ara amb l'amor, si em brota pels racons i no tinc on posar-lo?"
L'atemptat a Barcelona ha fet brotar i brollar un amor col·lectiu cap a la ciutat, cap a la Rambla i cap a les persones que la caminen. La majoria dels barcelonins ens estimem més, i potser fins i tot estimem millor, des que ens sabem mortals.
"I love you!", escrivia als telèfons mòbils la gent que estava a punt de morir l'11 de setembre del 2001. Uns t'estimos urgents adreçats als pares, als fills, als amants, als amics, als germans. No tenia sentit dir res més que això, just abans del no-res absolut i per sempre.
Que l'amor sigui un efecte secundari de la mort diu ben poc a favor nostre. Només quan entenem per la força dels fets que som vulnerables, entenem també –de rebot– que l'amor és la resposta.
L'amor no està pas per damunt de la mort, no la pot aturar, prou que ho sabem i prou que ho patim. Però quan la mort entra a casa disposada a fer mal, ens deixa un dolor immens i un estat de lucidesa estrany: veiem clar que, sense amor, la vida tampoc valdria la pena. I encara estabornits, ens aclapara una única certesa: per continuar vivint fins a morir, haurem d'estimar més i millor.
