Foto: Arxiu ND
Els conflictes familiars i la convivència domèstica són, ja ho he dit altres vegades, universals i atemporals. No dic cap mentida ni descobreixo pas res. Però hi ha una nova esquerda que ens afecta només, com a famílies, des de fa alguns anys. La diversitat familiar actual, el gran ventall de possibilitats fan que aquells conflictes s’hagin, també, diversificat. La relació entre mares i filles, mares i fills, pares i filles, pares i fills, avis, tiets, cunyats... tot això ho seguim i ho seguirem tenint, però per una ferideta petita de la societat se’ns han escolat les noves convivències: els pares i mares divorciats, les famílies monoparentals des del principi, les famílies enllaçades –és a dir, padrastres, madrastres, germans de pare o de mare–, les adopcions, dos pares o dues mares... En fi, hi ha tota una sèrie de relacions que són noves i que no es basen en la sang. Això no vol dir que no tinguin cap mena de base, però tampoc vol dir que tinguem una història al darrere sobre com actuar i com comportar-se, una base que la família tradicional sí que té. Els rols i els tòpics acompanyen. Les noves famílies queden coixes socialment, perquè no tenen aquest suport que donen els anys d’història, de model o d’antimodel.
Dit això, les noves famílies han de trobar les seves maneres. Jo, com que formo part d’una família enllaçada des que vaig néixer, i continuo amb aquest model després d’haver-me casat amb un home separat amb una filla, sé de què parlo. Les dificultats a què ens enfrontem no són tan diferents de les que podríem dir de tota la vida. Però hi hem d’afegir les noves convivències, l’absència d’un progenitor a totes dues cases, i la incorporació de nous rols a la vida quotidiana. Ningú –i potser ara peco de personalisme, com a madrastra– vol prendre el lloc als pares i les mares quan no hi són. De veritat, no podem continuar aferrant-nos a una idea antiga i carrinclona del padrastrisme.
No, pares i mares divorciats, no us volem prendre el lloc; però en necessitem un. Ara podríem parlar d’una mena de conciliació, aquella que no té res a veure amb la vida familiar i la laboral, sinó més aviat amb la vida familiar u i la vida familiar dos. Sí, els nens necessiten situar-se, però els adults també. El nen necessitarà menys temps que nosaltres, i n’hauríem d’aprendre.
Fa dies que hi penso, i quan dic que fa dies vull dir que fa anys. Des que vaig conèixer a qui ara és el meu marit, hi penso. Quan coneixes algú que ja té un fill, el primer que vols fer és prendre distància. No d’aquesta persona, sinó d’aquell fill. Una distància prudent, de respecte cap a la família que ja no conviurà a la mateixa casa, però que quedaran lligats de per vida. En el meu cas, va ser una espera de molts mesos. Abans, quan les famílies trencaven, ho feien de veritat: per sempre més, sense possibilitat de reconciliació. L’altre dia, llegint i presentant el llibre La tierra vieja, en vaig ser conscient. A la novel·la, dues dones, separades pel temps, es divorcien dels seus marits: la dona d’abans ho fa sense miraments, i la dona actual ho fa d’una manera civilitzada. Això què vol dir? Que la dona actual té present la vida futura del nen, i no el vol arrencar del seu pare, però per això haurà d’empassar-se la seva tristesa, soledat i ràbia.
Les separacions d’avui en dia són separacions raonades, civilitzades, com deia; volen ser separacions amistoses, comprensives i respectuoses. El preu personal i individual que s’ha de pagar per això és alt: mentre la dona antiga es desempallegava de l’home amb qui ja no volia compartir la vida i començava de zero sense problemes, la dona actual havia de negociar amb els budells la nova família del que havia estat el seu marit. I tot pels nens.
Doncs bé, aquesta nova família que pretén ser raonable i civilitzada no només ho ha de ser, també ho ha de semblar. Oblidem ja els rols antics, d’odi i recança; oblidem els models de padrastre amb poc interès i madrastra cruel. Ja no són els nostres models. Els rols actuals no passen per voler substituir l’altre, però sí s’ha de poder complementar amb naturalitat. Els nens ho agraeixen, ho interioritzen i, finalment, fan d’aquella nova situació la seva normalitat. Sembla fàcil, però no ho és. Perquè les noves parelles dels pares divorciats ens puguem encabir a les famílies, ens hi han de fer un raconet. Primer, el pare amb mi conviurem, però també qui se sentirà envaït en la seva tasca.
Aquesta reflexió vol ser una reflexió pacífica, raonada i civilitzada, també. No vol la rivalitat, no vol la substitució, no vol la guerra. Pares i mares divorciats, només volem l’espai que queda; un espai estret i ple d’entrebancs, un espai desagraït i silenciat, menyspreat per molts de vosaltres. Convertim aquest espai en una complicitat més: els mestres, entrenadors, tiets, companys, amics i avis tenen un paper còmplice a les nostres vides. Si ens desacrediteu, si ens feu fora, si ens voleu donar un paper de banqueta, si no voleu que intervinguem en l’educació dels vostres fills, si no ens deixeu participar com un més, si no ens doneu la importància davant dels nens, si ens voldríeu lluny i sense opinar, li estarem –tots plegats– fent un flac favor a la criatura.
Què passaria si no consideréssim els professors còmplices de l’educació dels nostres fills, si els ho féssim notar als nens? Que quan el mestre i el nen es quedin sols a l’aula, el nen tindrà un arma implacable, sabrà qui pot més, sabrà que amb el suport dels seus pares ho podrà tot contra el mestre per una raó senzilla: com que no és el seu pare, no cal que l’obeeixi. Si ens voleu invisibles per no perdre protagonisme, els esteu donant als vostres fills una excusa per desautoritzar-nos i per desequilibrar aquest equilibri precari de les famílies enllaçades, que depenen de molts factors per ser estables.
És cert, els padrastres i les madrastres no som pares ni mares dels vostres fills... però estem intentant fer que això no sigui important. Els estem cuidant, estimant i protegint com si ho fossin. Si nosaltres estem fent l’esforç de fer la nostra tasca malgrat no ser-ho, per què no podem fer-lo tots, aquest esforç? Els nens no ens pertanyen: al carrer, a l’escola, amb els monitors i els amics, amb els pares dels amics que faran a l’adolescència, amb els avis i parents propers, amb tots ells i arreu comptem per educar millor els nostres fills. S’escapen de les nostres dèries i normes en el moment que comencen a relacionar-se amb altres persones, a conviure amb més gent que els seus pares. Tal com està organitzada la societat, això vol dir des de ben petits. Escola bressol, acollida, extraescolars, casal d’estiu.
Aquella gent amb qui deixeu els vostres fills els estan fent persones. No seria lícit que nosaltres, els enllaçats, que convivim amb els vostres fills igual que els pares –i en alguns casos, més temps que els pares–, poguéssim formar part d’aquesta tribu que opina, educa, acompanya i estima com ho faria una professora, un entrenador, una àvia o un tiet? El preu que paguem per aquesta nova família civilitzada que no trenca amb el passat és ben alt, ja ho sabem: però no s’ho valen, els fills?
