L'arribada de l'octubre m'ha sorprès. És tan benvingut com altres mesos agradables i moderats. L’abril o el març, per exemple. Agrada i fa sentir bé perquè és el final del final de l'estiu i el començament de la meva estació preferida, la tardor. Avui, però, no vinc a parlar-vos dels sentiments que a parer meu l'acompanyen, ni de les mil metàfores que es poden fer sobre les fulles quan cauen dels arbres i l’aigua que torna a brollar de les fonts mesos després. Si m'ho permeteu, em reservo les frases maques per una altra feina.
Avui, en aquesta plana d'aquesta mena de diari del procés creatiu que tenim entre les mans, em toca aturar-me per parlar d'una de les sensacions més boniques del món. I potser exagero, des del vostre punt de vista, o perquè no ho heu viscut o perquè no s'entén. Us parlo de fer un concert. Fer un concert és explicar a centenars o milers de persones les alegries i els desastres que m'han acompanyat durant uns quants anys de la meva vida. Quan pugem a l'escenari som un, i tothom que s'ha fet seva cada lletra en forma part. A vegades canteu tan fort que no ens sentim, i altres vegades toquem per poca gent. Sempre és diferent i màgic alhora i sempre tenim present la certesa que en qualsevol moment es pot acabar. La roda gira, i qui sap quan te'n pots quedar fora. Gaudir-ho em tranquil·litza. I estimar i admirar els meus companys de viatge em dona la seguretat que per nosaltres no serà.
Sempre recordem dies concrets o moments clau on creiem, sense pensar-ho gaire, que probablement va ser el concert que més hem gaudit. M'agrada perquè tothom en diu un de diferent. A vegades no va tan bé. I en algunes d'aquestes vegades és responsabilitat nostra. L'autoexigència de què us parlava l'altre dia en el directe pesa en quantitats industrials. Què deu pensar de mi tota la gent que m'està veient? Com he pogut desafinar en aquesta tornada? En els concerts més grans tot es multiplica, per bé i per mal. La gent s'aglomera, i l'energia és tan intensa que només la puc descriure com una onada de llum. Un dia en Josep Montero, cantant d'Oques Grasses, em va explicar que és molt normal estar trist l'endemà d'un concert on hi ha molta gent i cal assumir-ho. Et quedes buit d’adrenalina. Des de llavors veig aquesta tristesa convertida en ressaca emocional com una cosa normal i puc estar relativament content.
Pujar a un escenari és bonic, trist i també és cansat. Hi ha gent que es pensa que no, i que sobredimensiona la figura del músic "professional". Som privilegiats per treballar en el que és la nostra passió, però també som esclaus d'horaris complicats i jornades llargues. No em queixo, us ho prometo. La duresa d'aquests dies, quan és compartida amb gent que sap el que fa i ho fa bé, és agradable. Tampoc és que l'èxtasi del directe ho compensi tot. La vida no va de compensar. Però veure la gent contenta i cantar sí que produeix una alegria indescriptible. Compartir tot això amb la Júlia, la meva germana, també és un motiu d'orgull i quan ens mirem sobre l'escenari a vegades penso que ho estem fent de la millor manera que ho podríem fer. O com a mínim amb una intenció clara de fer les coses bé, passet a passet i amb els peus a terra. M'agraden els concerts perquè és quan veus tot això i et passen pel cap tantes emocions com paraules tenen les cançons. I sempre comença amb una arenga i acaba amb una abraçada.
