Sempre passa una mica el mateix, al setembre. Els gossos de la veïna borden perquè ningú els hi fa gaire cas, em surt un mussol, la Laia té molta feina i jo també, i es comença a fer de dia més tard. M'escalfo el cafè amb llet però només un minut. Els gats deixen anar menys pèl i aquesta és una de les millors notícies que acompanya el fred que vindrà. Amb el fred també venen totes les incerteses. En són unes quantes, pel fet de dedicar-me al que em dedico, i se'm planten a la porta de casa com un carter que et ve a portar una multa. La penyora de produir intensament fora de casa un terç de l'any i produir intensament dins de casa els altres dos terços sobrevola l'ambient, que és prou agradable. Ara tinc temps per fer de casa, casa. I és una de les sensacions de més plaer i tranquil·litat que he viscut mai. Poc que treballo a la meva habitació, però l'he de tenir endreçada per poder fer-ho perquè amb ella s'endreça el cap i les idees. O potser només és que m'he fet gran i un adult funcional.
Aquest matí he repassat tots els àudios que tinc guardats al telèfon mòbil. N'hi ha més de vuit-cents. La meitat són frases inconnexes que després seran possibles idees de possibles cançons, i l'altra meitat melodies entonades en "lalalalas" que seran estrofes i tornades. M'agrada escoltar-les perquè així veig com evolucionen només fent lliscar el dit cap avall. Com que aquests dies toca maquetar, he escollit les quatre cançons que tinc enllestides i finalment entre tots n'hem triat un parell. Us prometo que escrivint aquestes línies ja m'he posat nerviós, i ara vejam com us ho explico. L'autoexigència és un dels temes que més m'angoixa. També és una virtut, suposo. M'ha costat un bon temps entendre-la i gestionar-la perquè em jugui més o menys a favor. És evident que les creacions que faig han de ser sotmeses a revisió, producció i enregistrament i vegades poden ser descartades abans de començar amb tots aquests passos. M'agrada que així sigui, perquè més enllà que en pugui estar content, em dona la certesa que està ben fet o que pot millorar. Quan pot millorar és que està mal fet, la majoria de bones cançons saps que ho són des de la primera escolta. El setembre també és un més de judici, i de treure un edredó fi per amagar-te i no fer gaire cas a les veus que constantment et criden a l'orella que res és prou bo. Autojudici i autoexigència. El setembre et fa tocar de peus a terra de forma brutal i de cop tots els fantasmes són terrenals, viuen molt a prop de la teva pell i t'apropen els records de situacions creatives semblants a la d'ara mateix. Em penso que tinc una mica de por.
Els setembres de quan era petit eren fantàstics i em toca evocar-los per sortir d'aquest sotrac en el qual m'acabo de ficar jo mateix. Ara m'he atabalat i abans estava bé. També he estat rumiant, de qui em ve aquesta mania del fet que tot estigui ben fet i no permetre's l'errada? Doncs del meu avi. Es va dedicar al disseny gràfic i a la docència, i quan es va jubilar pintava bastant compulsivament. Hores i hores davant una fusta blanca i hores i encara més hores pintant-la de la manera més meticulosa que he vist mai tractar cap objecte a ningú. Sovint ho feia tot el dia i quan acabava deia: "això és una merda". I tornava a començar. I ja està. Pintava la fusta de color blanc un altre cop i apa. Fins als deu anys vaig pintar amb ell moltes tardes de la setmana, i no em tractava com ho feia amb ell mateix, amb qui era tot severitat i ni mica d'autocomplaença. Jo tinc molt menys talent del que tenia el meu avi, per això també em funciona bé el "prova-error". Cadascú fa el que pot. Però, si pogués dir-li alguna cosa, ara que m'he fet gran i ell ja no hi és ni pot escoltar les meves cançons, li diria que m'ha ensenyat una de les coses que més m'han ajudat a la vida: saber quan una cosa és una merda i quan no. Gràcies, avi.
