Des que la setmana passada vam anar a Betevé per parlar en una secció anomenada "Mirador" de la nostra visió de Barcelona li he donat unes quantes voltes a la manera que interacciona el lloc on visc i el fet de dedicar-me a escriure cançons. És una reflexió que no m'havien fet fer mai. En aquell moment vaig llançar un tòpic: "Ser barceloní és un caràcter". Una frase populista que podria firmar qualsevol polític del consistori que no tingui ganes de dir massa res. Em va fer una mica de gràcia i de vergonya llegir aquesta frase escrita. Potser avui m'explico millor.
Barcelona és una ciutat preciosa i desigual. El millor lloc on viure del Mediterrani. El seu patrimoni arquitectònic més important està situat a la zona on més persones dormen al carrer, i la renda de les persones que hi viuen canvia ferotge cada cop que surts d'un barri i entres a un altre. Hi ha fronteres invisibles marcades pel preu del lloguer, i el preu de la vida apropa cada cop a les famílies a la pobresa més extrema, que té la seva cara més crua a l'hivern, quan el fred pica a la porta de totes les cases. A la nostra, on les hem passat magres i ens n'hem sortit gràcies a la família extensa, mai ens han transmès el seu delit per Barcelona. Si ens la sentim casa és perquè hem bregat en una ciutat que al final ens hem fet pròpia.
Romantitzar-la és senzill, i sentir la seva hostilitat també és senzill si ets jove i busques un lloc on viure amb la teva parella i tens un sou de misèria. És en aquest context en el qual la gran majoria d'artistes d'aquesta ciutat creen la seva obra, i encara que t'intentis desmarcar d'aquest context fent, per exemple, cançons d'amor pop, tot l'univers és tacat indirectament o directament per com vius i on vius. Deu ser diferent la manera de desenvolupar-se una història d'amor quan no vas tot el dia cansat. És complicat d'imaginar. I aquesta feina, la meva, té una escapatòria difícil perquè les millors cançons sempre surten de les coses que em passen. Totes les històries dignes de ser escrites m'han passat estant molt cansat. Potser tinc anèmia. Fa temps que no vaig al metge.
Tot just ahir llegia a Twitter que a la nostra banda només li encaixa ser barcelonina o lisboeta. M'ha semblat interessant llegir que algú ens situa al lloc d'on venim, i no tinc ni idea de com deu ser algú de Lisboa. Així, sense context, tinc la sensació que ho diu per la manera d'explicar les coses, pel llenguatge, i no per l'estil musical. Les bandes de pop joves que hem crescut a la ciutat no podem fer altra cosa que parlar de la incertesa del dia a dia i de com ens enamorem i ens desenamorem. El context poleix el caràcter. I com sempre l'amor és el pal de paller de les bones cançons quan intentes abstreure't de la cruesa del món. L'Artur (socunbohemio), per exemple, tracta aquest tema des d'un lloc que em resulta familiar. Quan parla d'amor, el sento proper perquè em recorda a la meva manera de veure el món.
He escrit tot això per desmarcar-me d'un titular que potser he acabat reafirmant. No en tinc ni idea, això us ho deixo a vosaltres. El que sí que tinc clar és una cosa que deu passar en totes les ciutats del món, però que en el cas de Barcelona en tinc constància cada dia de la meva vida: ser barceloní està guapo si no ets pobre. I si vius cansat, com jo, sempre et quedarà l'amor.
"Des del sofà" és una secció de Pau Serrasolsas que es titula com una cançó de Ginestà i comença un dilluns que el narrador s'ha llevat tard.
