La meva mare no plora. Mai. El dia que li surtin totes les llàgrimes que no ha plorat, us ho explicaré nedant.
La mare no va plorar ni quan se li va morir el pare, el meu avi menorquí. Ni quan se li va morir la mare, l'àvia sorda que recordava la guerra com una bona època: perquè feia d'infermera i perquè tenia vint anys.
La mare no plora ni els dies més tristos. Però jo la vaig fer plorar.
Això era un dia de cada dia a la cuina del pis vell. Ella devia estar preparant el sopar o recollint la taula després de sopar. Jo tenia vuit o nou anys com a molt, perquè encara no havia fet els deu quan vam anar a viure al pis nou.
Li vaig dir, en aquella cuina de rajoles grogues i no sé si amb aquestes paraules, que havia desaprofitat la seva vida, dedicant-se només al meu germà i a mi. Hauria pogut treballar com la mare de l'Abigaïl, que tenia una botiga de llanes al passeig Maragall, o com la mare de la Maria, que era mestra a la nostra escola. Li vaig dir això i ella, amb trenta-i-pocs anys i massa il·lusions trencades, es va desfer. Per dintre i per fora.
Perquè la mare no havia volgut plegar de la feina que tenia abans de casar-se, però llavors les coses anaven així. Va deixar de ser la secretària de direcció d'un laboratori farmacèutic per passar a ocupar-se a jornada completa de la casa i els fills.
Lacasaielsfills et cauen a sobre encara que no ho vulguis. I són desagraïts de mena: la casa s'embruta en bucle i els fills et poden arribar a retreure que només et dediquis a ells.
La mare va tornar a treballar quan jo ja tenia vint anys, i als setanta –seus– encara no volia jubilar-se. Havia de recuperar temps, orgull i mesos cotitzats.
No l'he vist plorar mai més, la meva mare.
