Foto: Lili Vieira de Carvalho
El cap de setmana abans del referèndum vam ocupar les escoles dels nostres nens. Escoles amb pares, mares, veïns i veïnes, nens i nenes, amb la voluntat de, arribat el moment clau, protegir les urnes. Els nens, que fins llavors pensaven que l’escola era un espai protegit, van haver de repensar els patis i les aules que els pertanyien després de la violència policial de l’1-O. Durant les setmanes següents, els nens van aprendre la diferència entre els cossos policials d’una manera molt simple, però que els va quedar. Això, que hem digerit perquè els adults tenim prou eines per interpretar la realitat, és un trasbals per a tots els nens que ho van viure directament o indirecta.
Els fills dels qui van ocupar els col·legis electorals i van protegir les urnes i els vots del referèndum no han pogut codificar amb tanta precisió el que ens va passar l’1-O. Com a societat encara ho hem de pair, però els nens han fet una lectura ràpida per poder-s’hi adaptar. Saben que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil ens van fer fora de les escoles a cop de porra, saben que les seves escoles són tan vulnerables com qualsevol altre lloc, saben que els adults que volien votar ho van fer malgrat la por, i saben que votar pot arribar a ser perillós i poden fins i tot gosar prohibir-ho.
L’Estat espanyol, que encara no ha entès la força del moviment republicà, no s’ha fet càrrec de la societat que entre tots, uns i altres, estem pujant: nens amb esperit crític, nens amb informació, nens i nenes tres voltes rebels. Han mostrat als nens que votar és una arma contra els estats desiguals i injustos, han mostrat als nens que no poden subestimar la seva força. I també els han mostrat, i ho dic amb tristesa, que l’odi és una altra de les formes de la repressió més quotidiana.
Les escoles ja no només són vulnerables, sinó que ara han quedat adormides. Molts instituts no poden seguir amb el seu funcionament normal, per por de les represàlies. Els nens juguen al pati a manifestants i policies que atonyinen amb porres. Tenim una societat amb nens de menys de deu anys que saben què és un pres polític, que es manifesten pacíficament amb els seus pares. I finalment, tenim fills que han entès que la política no és innocent i serveix també per canviar la història. Això ho saben els nens d’avui: i ho han après amb la por de les imatges que ens va deixar l’1-O.
El 21-D, quan molts d’aquests nens van acompanyar els seus pares o avis a votar, van fer la pregunta que molts ens temíem: "Avui també vindrà la Guàrdia Civil?". I vet aquí els riscos de la informació en mans dels nens: que no la pots controlar. I que les interpretacions ja no depenen del que tu els expliquis, sinó de l’associació d’idees que ells facin a partir de la realitat que tenen a l’abast. El 21-D no ens van atonyinar, i vam haver d’explicar als nostres nens i les nostres nenes les diferències de votar un referèndum o unes eleccions il·legítimes.
El 16-O vam haver d’explicar per què abans de l’hora prevista hi havia una cassolada, i per què dos homes de pau entraven a presó injustament. També hem hagut d’explicar per què fa quatre mesos alguns dels nostres consellers van entrar a la presó, i per què part del govern legítim de Catalunya és a l’exili. Hem hagut de buscar les paraules per explicar legítim i exili. I per acabar, alguns d’aquests nens, molts menys dels que l’1-O van començar a interpretar la realitat amb nous paràmetres, tenen por que els seus pares i les seves mares facin política.
Fills de diputats els pregunten per què, si saben que votant segons què es posen en perill, fan de diputats. Els fills d’Oriol Junqueras han començat a normalitzar els viatges a Estremera i la parada a Saragossa com el moment de fer l’excursió al bar: han començat a entendre que la injustícia també té els seus rituals. Fills de càrrecs perseguits i investigats han començat a fer allò que tan bé saben fer els nens: fer veure als seus pares que no se n’assabenten de tot, i que es creuen que no corren cap perill anant al Suprem a declarar. El fill de Jordi Cuixart no recordarà la valentia i el coratge del seu pare, i això vol dir que hi ha una relació de pare i fill –de menys d’un any– que ja mai més podran recuperar.
Què els hem de dir, a aquests nens? Que la política és perillosa? Que representar el poble de Catalunya al Parlament comporta riscos que ells, com a fills de càrrecs electes, no voldrien que els seus pares i mares assumissin? Que és millor no fer enfadar ningú? Què els hem de dir, quan s’amoïnen perquè les seves mares viatgen a Madrid per visitar un líder polític, un amic? Aquesta generació que puja comença a relacionar presó amb política perquè la seva experiència més immediata així els ho diu.
Voldria pensar que tota aquesta por que senten els nens que juguen a manifestants i policies, aquest neguit dels fills de polítics republicans, voldria pensar que tots aquests infants que han normalitzat les manifestacions i les concentracions a les places pels presos polítics... amb els anys, sabran com transformar tot això que ara a penes intueixen en valentia i fortalesa. L’Estat espanyol potser no ha calculat que la nova generació republicana ve més preparada que cap altra. Els nens de la República pugen informats, crítics; pugen forts, indignats. Els nens de la República algun dia, no gaire llunyà, votaran... i seran temuts per tots aquells estats repressius que no toleren que la seva pròpia societat els incomodi, els exigeixi, els contradigui.
