“El món no s’ha fet per pensar-lo (pensar és estar malalt dels ulls), sinó per mirar-lo i estar-hi d’acord." Alberto Caeiro.
Abans era més fàcil. Només havia d’enfocar la meva vida, enquadrar el desig i disparar. Així és com vaig arribar a Barcelona i vaig fer que la ciutat fos meva. Quina és la teva ciutat? Aquesta. També vaig estudiar allò que m’havia proposat i era al centre del meu l’objectiu. Ara, però, a les nits, resulta més difícil. M’adon que la vida és una i que passa a tota hòstia. Que cada cop tenc més opcions i, per tant, més possibilitats d’equivocar-me. Les decisions comencen a ser irreversibles. No deia Kierkegaard que l’ansietat és el vertigen de la llibertat?
Em sent gran. Sé que no em puc permetre tenir por. Mai no havia vist la meva vida així: com el que queda. De fet crec que és perquè ara comença.
Hi ha dones que s’enamoren d’homes només perquè tenen mòbil. Cada vegada ho tendran més fàcil. D’altres, però, és com si només reconeguessin l’amor a través de la insatisfacció. Tenim massa por de fer el ridícul en triar malament. Quan, en realitat, què hi ha més ridícul que la manca d’implicació? La inseguretat esmorteix la passió. Quina història pots crear, si dubtes de protagonitzar-la? Però bé, a tots ens angoixa que l’error esdevingui una condemna, tenir la impressió d’estar perdent el temps. Si fes cas del professor de literatura, que diu que les contradiccions són pròpies del genis, jo seria megagenial.
Ahir vaig anar a fer un cafè amb un d’aquests porucs. S’ha enamorat d’una bolonyesa i se’n va a viure a París. Em fa enveja. Que s’hagi enamorat no. L’envejo perquè se’n va. És curiós com un simple cafè pot fer que em replantegi tota la meva vida. De sobte, ja no vull viure amb en X. No vull tornar a Palma, encara que l’estimi i que ell m’espera. Vull agafar la motxilla i plantar-me a França, a Bèlgica, a Sri Lanka, vull conquerir Llatinoamèrica, perdre’m a Nova Zelanda. Fes-ho!, exigesc a tothom i m’autoexigesc. Fes-ho!, m’exigeixen. Llegesc articles d’exploradors que se’n varen anar perquè sí i plor. M’imagín pobra i nòmada, només amb aquests quaderns, i dic: “Sóc jo”. Me’n fot dels mallorquins que prometien abandonar l’illa i ara es queden allà tancats, envoltats d’una mar que els limita.
I alhora, no puc deixar de pensar en X, no puc deixar d’escriure-li. No suportaria saber que n'ha trobat una altra. Però si ha de passar, passarà igual, me’n vagi o no. El que més costa és aprendre a renunciar.
Ja sé que el món és dins nostre, i no a fora. Sé que la vida és curta. Hòstia, tots els tòpics de sempre adquireixen noves dimensions davant del dilema. Encara que morís amb 120 anys, com pretenc, no tendria temps de fer tot el que vull. No m’agrada xerrar d’això perquè sona a tòpic barat. I tanmateix, aquestes són les coses que no em deixen dormir, m’estrenyen l’estómac. Jo no crec que siguem genis. Som senzillament uns desgraciats, els qui hem nascut amb l’estigma de la contradicció.
Només havia d’enfocar la meva vida, enquadrar el desig i disparar. Foto: Raissa Ruschel.Juny de 2014
Ara sé que no era contradictòria. En realitat sempre ho he tengut clar: ho vull tot. El neguit ve d’entendre que tot no es pot tenir. Davant la indecisió, vaig trampejar durant uns anys. Vaig viure amb en X deu mesos a Mallorca, després vaig anar a París, després vaig tornar a Barcelona, vaig viure amb altres al·lots que es ficaven a ca meva perquè no sabia com dir-los que no, vaig enamorar-me unes set vegades (o unes tres-centes setanta-quatre); quasi cada vegada que m’enamorava, treia un al·lot de casa i en ficava un altre; vaig acceptar totes les feines que m’oferien i totes les aventures que me motivaven (com anar a Sri Lanka o Argentina); vaig encarar tots els reptes, malgrat que no sempre me’n sortia i que en realitat no em comprometien gaire; vaig anant enllaçant vides amb una facilitat esfereïdora, com si fos una actriu en una sèrie sense continuïtat, a història per capítol.
“No prenc decisions, les decisions em prenen a mi”, solia dir. “No canviïs mai”, em deien.
I un dia –el recordo perfectament, era estiu, després de dinar, les mosques ensopides colpejaven la finestra, ma mare em va veure ajaguda al llit acaronant amb el dors de la mà la paret de l’apartament que llogam a Portocolom– vaig pensar que sí, que tot allò estava molt bé, que era molt divertit, que coneixia molta gent, que sóc apassionada, que havia fet un tast de tot el que em seduïa i que, dient que sí per sistema, havia aconseguit el que em proposava: no renunciar a res.
Però que, d’altra banda, enyorava l’època en què havia d’enfocar la meva vida perquè al procés de selecció –saber mirar, enquadrar, jugar amb les llums i la profunditat– era on es trobava l’aprenentatge. Pots acumular anècdotes que retrataràs a la babalà amb l’Smartphone i retocaràs a l’Instagram, n’hi haurà de precioses i totes seran úniques. O pots dedicar temps a la rèflex i la reflexió, encara que només en surti una foto i, si és en paper, acabarà per esgrogueir-se.
Havia estat l’aventurera de la motxilla, havia recorregut mig món i alguns cors. Però continuava volent-ho tot. No canviar mai és avorrit. No prendre decisions, també. Així és que vaig decidir canviar. Vaig enfocar un altre pic la meva vida abans de disparar; la qual cosa, contràriament al que pensava quan tenia vint-i-tres anys i em sentia gran, no és fàcil ni de conya.
* Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa 18 anys, vaig encetar uns quaderns on apuntava les meves impressions sobre el món que descobria: la dificultat per trobar feina, les penúries econòmiques, la mort d’alguns amics, la mort d’altres amb qui no tinguérem temps de ser-ho, la convivència, enamoraments inversemblants, però també la ràbia per la situació política, les ganes de viatjar i fer mil coses, l’angoixa de no poder tenir-ho tot, la impressió inquietant que no hi havia futur. He passat aquí la meitat de la meva vida, torno a ser major d’edat. He emplenat desenes de quaderns, i el present –aquell futur poc clar– ha resultat ser una versió calcada del passat en paper carbó, que sempre embruta. Els qui s’estranyen per la precarització, la crisi i l’actuació dels dirigents, o tenen mala memòria (com corroboren els imputats quan han de declarar), o no han sabut llegir allò que els envoltava. En tot cas, estava escrit.
"Estava escrit" és una secció de l'escriptora Llucia Ramis que contrasta els seus dietaris de 18 anys amb reflexions d'una Llucia més adulta i igualment precaritzada, angoixada, enrabiada, enamorada.
