La salvatjada de forçar els meus anorèxics 40 quilos amb motxilla a l’esquena des del laberint d’Horta fins al monestir de Montserrat, en unes catorze hores de caminada amb el grup de la parròquia, em va fer volar el genoll pels aires als setze anys i em va salvar de la tortura. Per fi, ni que fos durant l’últim curs en què la mal dita “educació física” era obligatòria, vaig aconseguir ser-ne exempta.
I no t’ho vaig dir mai però t’ho dic ara, trenta anys després: em vas fer odiar l’activitat física, vas avergonyir els cossos de les que no érem normatives i em vas puto felicitar davant de tothom quan l’anorèxia em consumia la vida. Un deu per als cachitas i per a les noies primes que anaven a classes de ballet i de gimnàstica rítmica a acadèmies cares i selectes d’altres barris que no s’assemblaven al nostre; un zero, un tres o un humiliant 4,9 per a la resta. Suspesa si no corria els cent metres en menys de no sé quants segons, suspesa si no aconseguia saltar el poltre encara que cremés les tardes intentant-ho, suspesa si no superava no sé quina ronda de la f*ck*ng course navette. Sovint somiava que saltava damunt del radiocasset que em torturava, fins a reduir-lo a estelles de plàstic minúscules que se’t clavaven a les retines i a la llengua i em venjaven de tants dies d’humiliació pública.
Igual que altres monges, professors i professores van fer creure a algunes companyes que no servien ni servirien mai per estudiar (quan el problema era que no les van saber motivar, ni van saber descobrir tot el podien arribar a ser), tu vas arribar per dir-nos a les altres que els nostres cossos no eren vàlids per al moviment, per acusar-nos tot seguit de tenir aquests cossos justament perquè, segons tu, no ens movíem.
Segons tu. Perquè jo nedava, feia excursions llarguíssimes per la muntanya amb l’Esplai, anava en bicicleta cada dia de tots els estius. (I ho estimava, fins que tu vas aparèixer.) Però no, no aconseguia superar les marques que ens imposaves, i em suspenies perquè fallava un servei de voleibol l’endemà d’haver passat hores esquiant per primer cop i d’haver sentit que mai a la vida havia estat tan feliç.
A mi em va salvar el mar dels estius. Nedar-hi despullada lluny de la costa, lluny de les mirades, lluny dels judicis. Només l’aigua i jo. Anar-hi pedalant per camins de pedra de seca on, en aquells anys, no hi havia mai ningú.
Aquell “exempta” en el butlletí de notes era una salvació i una venjança. Perquè, per sort, l’aigua va continuar cridant-me, i si hagués tingut diners per als forfets i l’equip d’esquí, hauria seguit també la crida de la neu. I l’estiu següent, quan em vas enxampar pedalant feliç pels carrers del poble d’estiueig que, oh sorpresa, aquell any també era el teu, no solament no em va fer vergonya ni em vaig sentir culpable ni vaig tenir por de represàlies acadèmiques. Havies de saber, tard o d’hora, que el meu cos i jo no volíem la teva “educació física”; sobretot, havies de saber que el meu cos i jo, des de llavors i per sempre, havíem trobat la felicitat en el moviment escollit, respectuós, estimat. I que et podies fotre la cinta de la course navette per on et cabés.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
