Primer de BUP. Un sol estiu ens ha posat la vida del revés. Al final m’he quedat a l’escola, l’any passat a mitjan curs van fer fora el professor de gimnàstica perquè altres nenes es van queixar que els tocava el cul. Fem classe a les aules del pis de dalt i hi ha tres línies en comptes de dues. Ha arribat molta gent nova i han marxat bastantes companyes de l’any passat, que, segons una pedagoga que va venir a fer-nos entrevistes, “no servien per estudiar” i valia més que es posessin a treballar o fessin Formació Professional: la Pons, la Teixidó, les Sònies i una de les Judits. També aquella noia que havia repetit vuitè i que s’amagava als lavabos a fumar. La Lore també ha marxat. No a fer FP, sinó a una altra ciutat. Estudiarà BUP en una escola de les teresianes.
Per primer cop a la història de l’escola han acceptat nois, a primer i a COU. També han vingut moltes noies de l’escola de la Guineueta i de les Salesianes, on no hi ha BUP. Es palpa el canvi pertot. La professora d’història ens adverteix el primer dia: “A veure si us espavileu, que els nois que han vingut aquest any tenen molt de nivell i us passaran la mà per la cara”. De cop i volta, els nois es converteixen en el centre de l’univers escolar: se suposa que hem de competir amb ells pels resultats acadèmics, i moltes de les noies, no solament les noves, competeixen entre elles per aconseguir la seva atenció. Van boges darrere d’ells, es passen el dia parlant d’ells.
Hi ha codis nous. Reenfoquem els miralls: abans miràvem, ara som mirades. De cop i volta, el cos i el que fem amb ell ja no ens pertany: la mirada dels nois ens condiciona, tant a les que volen atreure aquesta mirada com a les que ens hi rebel·lem. Nosaltres anem per una banda i el nostre cos per una altra. De vegades, se’l queden ells per comentar-lo, puntuar-lo, condemnar-lo o glorificar-lo.
Fujo de tot estudiant i escrivint cartes a la Lore. No sé què fer amb aquest enyor. Quan li escric torna a ser amb mi, com si no se n’hagués anat mai. La Lore, quietud i cabells negres escampats damunt la sorra de la Barceloneta. Olor de bosc a les aixelles. Monosíl·labs. Gestos només nostres. Gemecs suaus i tremolor al ventre. Sobretot, silenci tancat al buit quan defora tot el soroll del món ens trepanava els timpans.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
