Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida. Deu ser pel desig impossible de retrobar la persona que eres quan hi vas anar per primera vegada. Deu ser per això, potser, que no faries res més que tornar a l’illa de l’avi i a la ciutat que et va acollir quan vas deixar la casa dels pares.
No t’has banyat a les platges de Mallorca. No has volat mai a Eivissa. Intueixes que Formentera t’encantaria. Però vas començar a caminar a Sant Climent, el poble menorquí del pare de la teva mare, i et sembla que no t’acabaràs Menorca per més avarques que gastis. Et costa imaginar-te a cap illa que no sigui aquesta.
L’excepció es diu Manhattan, una illa entre rius a l’altra banda d’un mar immens. Hi vas viure dels vint-i-tres anys als vint-i-cinc. Des d’aleshores, cada cop que has agafat un avió has aterrat a Nova York.
Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida, y entonces comprende cómo están de ausentes las cosas queridas. La cançó ens convida a no idealitzar els retorns, el temps ho arrasa tot també mentre no hi som. Però la nostàlgia té raons que la raó no entén, el seny va per aquí i l’enyor va per allà.
I, de sobte, aquest diumenge de maig ho has entès: el que persegueixes no és tant el goig de tornar-hi com la sort de poder-hi tornar.
