Pinké
Els uniformes et fan por (i la impunitat, més). Si fa vint-i-tants anys t’haguessin dit que arribaries a defensar-los (o a considerar-ne les virtuts en lloc d’atacar-los d'entrada), t'ho hauries pres com un pronòstic de mal gust. Però fa vint-i-tants anys no tenies fills, ni la responsabilitat d’educar-los en la igualtat, ni et tocava omplir i buidar tres rentadores al dia. Val a dir que llavors tenies més neurones i més despertes, o sigui que potser és ara quan estàs equivocada.
“Quan veig els modelets diaris que porten les nenes de la classe de la meva filla gran, amb sabates a joc amb el vestit i amb clips i amb mil i una filigranes, penso que les escoles que fan posar uniforme potser no estan tan malament”, et comenta una mare de dues princesetes.
Si tots els alumnes van vestits igual, les nenes cursis no poden rivalitzar a veure qui porta més farbalans i la canalla pija no pot riure’s dels companys que gasten roba de marca no-t’hi-fixis. Se’ls suprimeix part de la pròpia individualitat, però la part més superficial.
Segurament no cal arribar a l’extrem d’implantar l’uniforme, però sí que trobes imprescindible que s’hagi de portar bata. I coneixes escoles que, en nom d’una llibertat mal entesa (o subornades per algun fabricant de detergent), han eliminat fins i tot l’obligatorietat de la bata. Els nanos només se la posen a l’hora de plàstica, i encara gràcies. Jerseis i pantalons arriben a casa fets un desastre.
“Els nens tenen dret a elegir lliurement la roba que es posen, sense coaccions de cap mena”, llegeixes en un al·legat contra els uniformes a les escoles. Caram. Tu no et vesteixes com vols, sinó com pots. Et cau la bava amb les revistes de moda, però si et compressis el que hi surt hauries de demanar un crèdit i sobreviure de l’aire.
Que potser els menors d’edat tenen dret a elegir lliurement si van a l’escola, o si fan els deures, o si mengen carn o peix per dinar? Doncs no veus per què han d’elegir la roba que porten. Un uniforme senzillet, unisex, igualador per definició, podria ser un aliat a l’hora de corregir diferències socials, de lluitar contra el consumisme i de centrar l’atenció dels nens durant les hores lectives en allò que realment importa. A sobre, no haver de discutir als matins per qüestions d’indumentària infantil seria una benedicció.
Però dius tot això amb la boca petita. Perquè si et llegeix l'amic anarquista ja no et dirigirà la paraula mai més. I perquè sí, d'acord, la policia és un servei públic i tal i tal, però què hi farem, és superior a tu: els uniformes sempre et faran por.
"La feina o la vida" és una secció d'articles que va escriure Eva Piquer després de deduir que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se'n parla molt però no l'ha vista mai ningú.
