Accident propi dels mesos de calor: un pare o una mare abandona una criatura dins d’un cotxe tancat, i la criatura mor d’hipertèrmia. Reacció típica en llegir la notícia: aquest pare o mare mereix una lapidació pública. A qui se li acut descuidar-se un nadó, tan bufons que són.
Per descomptat, provocar la mort de la personeta que t’estimes més del món és una catàstrofe. Però no tens tan clar que sigui un crim que calgui jutjar i condemnar. Els progenitors encausats ja pateixen, de llarg, la pitjor de les condemnes. Ni que la societat els indultés, ells no s’ho perdonarien ni en cinc-centes reencarnacions seguides.
Passa cada estiu, i sovint en són víctimes famílies normals i corrents. Pares i mares que també pensaven que no els passaria mai una cosa així, on vas a parar, només un monstre sense sentiments pot oblidar-se un nen dins d’un cotxe aparcat i anar-se’n a treballar o a comprar o a fer el que sigui a toc d’agenda. Fins que els truca la parella o la cangur o la mestra de l’escola bressol i entenen de cop (la memòria, cruel, els havia parat una trampa) que han comès un error terrible. I que el mal ja està fet. Que el nen és mort, i que ells són vius, i que no hi ha manera humana ni divina d’intercanviar-se els papers.
No et pots treure del cap un reportatge del diari The Washington Post, guanyador del premi Pulitzer, sobre pares i mares que han trepitjat aquest infern. I que no n’han sortit, perquè hi ha desgràcies que no se superen mai, però que s’ajuden els uns als altres. Testifiquen a favor de l’acusat en un judici, explicant que ells també van matar accidentalment els respectius nadons de la mateixa, incomprensible, manera.
Aquests adults desfets per dintre lluiten per aconseguir que els vehicles incloguin de sèrie alarmes que s’activin quan s’hi deixa un nen tancat. Un invent difícil de comercialitzar, perquè tothom pensa que només un monstre s’oblidaria un nen dins d’un cotxe. I els cotxes ja són prou cars. I els monstres, com els morts, sempre són els altres.
Pobres pares de les pobres criatures òrfenes de futur. Només ets capaç d’imaginar un drama encara més gran que el de veure morir un fill: saber-te’n culpable.
