No t’agrada pensar en la mort, però ho fas cada dia. I et passa com a Julian Barnes: no creus en Déu, però el trobes a faltar. Tens la desgràcia de ser atea, voldries deixar de ser-ho, i no hi ha manera, caram.
L’escriptor britànic dedica un llibre sencer a reflexionar sobre la mort i la por de morir. Es titula Res a témer, amb èmfasi en el res que hi ha abans i després d’això. Contradictòria com ets, et fa no sé què llegir-lo però t’hi aboques de ple.
Amics de Barnes li insinuen que potser estaria més reconciliat amb la mort si fos pare. Ell ho dubta. Les mares, escriu, deuen sentir la mortalitat més intensament quan els fills marxen de casa, perquè la seva funció biològica s’ha completat i l’únic servei que poden fer ara a l’univers és morir-se.
El principal argument, diu ell, és que els fills et perpetuen: no moriràs del tot, i saber-ho per endavant et consola. Es pregunta fins quan dura aquesta perpetuació: “Una generació, dues, tres? Què passa quan arribes a la primera generació nascuda després de la teva mort, la que possiblement no tingui cap record de tu i per a la qual simplement ets folklore?”
A tu també et fa por morir-te. Molta, molta por. No et consola tant la idea que els fills et perpetuaran com el fet que la teva vida haurà tingut sentit pel fet de tenir-los. Ni que no inventis la vacuna de la sida, ni que no escriguis mai una gran novel·la, ni que no componguis música que sacsegi els sentits, ni que no aportis tu mateixa res que valgui la pena, almenys hi haurà quatre persones agraïdes d’haver nascut. Ni que arribessin a oblidar la mare que els va parir.
Quan tens fills, se’t fa del tot evident que ets una baula d’una cadena. Per contra, si esquives la temptació de reproduir-te, et pots autoenganyar fins al dia del judici final: véns d’un pare i una mare, però més enllà de tu no hi ha ningú, ets únic, inimitable i el món s’acabarà quan et moris. Com més tard millor.
Saber que la cadena continua fa que et preocupis pel futur que deixaràs als teus fills i als fills dels teus fills i als fills dels fills dels teus fills. Et dóna consciència de la pròpia mortalitat, i t’empeny a desitjar de cor i de cap i de pulmons, amb totes i cadascuna de les teves cèl·lules, que les flames s’apaguin per ordre. No hi ha res que et faci més por que tornar al no-res. Però pregaries als déus de qualsevol religió per estar morta i rematada el dia (llunyà, ben llunyà) que la mort vingui a buscar un fill teu.
"La feina o la vida" és una secció d'articles que va escriure Eva Piquer després de deduir que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se'n parla molt però no l'ha vista mai ningú.
