Foto: Michael Summers
Et va costar déu i ajuda acceptar que no passava res per externalitzar part de la feinada domèstica. Se’t feia estrany obrir la porta de casa (i els armaris, i els calaixos, i aquells raconets tan teus) a una persona de fora. A sobre, concloure que necessitaves una dona de fer feines equivalia a admetre que no te’n sorties tota sola, o a mitges amb el company d’hipoteca, a l’hora de mantenir la llar presentable i de descobrir quin detergent deixa el parquet més brillant. Que se te'n refot, però vaja.
Poc després de néixer el teu segon fill, et vas sorprendre pensant que et calia una cangur que cuidés les criatures mentre tu et dedicaves a netejar. Allò va ser la prova del cotó fluix, l’evidència que anaves per mal camí: el que et calia amb urgència era una persona que fregués lavabos, i deixa’t d’històries.
Llavors vau contractar la millor feinera del planeta. A part de netejar a consciència i amb bon ofici, tenia una peculiaritat molt oportuna: no li sobraven els diners, però era més rica que vosaltres. Això t’alleujava els remordiments d'estar-te descarregant de feina bruta a costa de traspassar la brutícia a una altra dona. Perquè sí, et senties una miserable explotadora, tot i que no li pagaves les hores precisament a preu d’esclau.
Les dones de fer feines que has tingut després no tenien tantes cases en propietat com la primera, que era un exemplar bastant únic, però l’ésser humà és un animal de costums, sobretot quan els costums et faciliten la vida: un cop t’habitues a no fregar lavabos a fons, se’t fa una muntanya tornar-t’hi a posar.
Si aterressis un matí al despatx i trobessis algú al teu lloc, t’indignaries en lloc d’alegrar-te’n. Però no comparis. Tu tens la sort (i la desgràcia: acaba sent una trampa) que t'agrada la feina que fas. En canvi, dubtes que ningú es pugui sentir realitzat netejant la merda aliena.
Per això penques com una burra just abans que arribi la dona de fer feines. T’afanyes a deixar la casa prou neta i ordenada perquè no pugui ni sospitar que sou uns porcs. Quan els nanos et veuen amb l’escombra a tot drap d’una cambra a l’altra del pis, no falla: avui ve la dona de la neteja. No cal que els diguis res: saben que els toca mobilitzar-se endreçant les habitacions respectives sense perdre temps, abans que soni el timbre i ja la tingueu aquí.
Acabes suada i cansada de tant netejar contra rellotge, però ets tossuda de mena i sols aconseguir el teu objectiu: quan arriba la dona de fer feines disposada a guanyar-se el sou, sempre es troba la casa com una patena.
"La feina o la vida" és una secció d'articles que va escriure Eva Piquer després de deduir que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se'n parla molt però no l'ha vista mai ningú.
