Filosofia del forat

Ahir m’explicava un amic que Sartre deia que els mascles, quan veuen un forat, senten la necessitat de tapar-lo. Si l’atribució no és correcta, no me’n doneu la culpa: no n'he sabut trobar evidències textuals. Potser el meu amic va interpretar i reelaborar en clau de gènere allò sartrià que l’home és un forat en la plenitud de l’ésser (seria interessant fer, aleshores, una psicoanàlisi de la ment tergiversadora i potencialment masclista del meu amic, però això ho deixarem en mans dels especialistes). Sigui com sigui, la frase em va empènyer els pensaments com la primera peça d’un Serpentine mental.
 
Parlem-ne.
 
Convindreu amb mi que els forats són inquietants per diversos motius. Primer, perquè suposen una tara en la continuïtat impecable de la superfície i a nosaltres, els occidentals, ens agrada massa la idea estúpida d’una perfecció irreprotxable; quina diferència amb l’estètica japonesa que troba la perfecció en la imperfecció. Segon, ens desassosseguen perquè són foscos i no sabem ben bé on porten ni què s’hi amaga o, si ho sabem, no ens ho acabem de creure perquè, com a bons hereus del deliri empirista i de la malfiança cartesiana, dubtem de tot el que no és comprovable, com si els sentits i la raó no fossin al capdavall enganyosos. Tercer, perquè sabem que els forats porten cap a l’interior, cap a llocs destinats a romandre ocults i, per tant, tenen alguna cosa de profanació obscena del misteri, són petits túnels cap a mons prohibits.
 
D’entre tots els forats de la realitat, n’hi ha uns que em fascinen: els orificis del cos. D’adolescent, m’obsessionava la idea que de nit se’m poguessin ficar cuques a dins per algun d’ells, així que dormia sempre amb el triple escut de les calces, els pantalons de pijama i els llençols; em defensava les orelles posant-me el coixí sobre la cara; tancava la boca i, per no morir d’asfíxia, em veia obligada a arriscar-me oferint els narius al món. A l’estiu havia d’escollir entre morir de calor o morir de paranoia, i tanmateix vaig sobreviure i ja fa anys que dormo feliç sense falsos escuts de tela. Ara m’adono que tot plegat devia derivar d’una consciència excessiva, precoç i esborronadora de la penetrabilitat del meu cos. I amb això arribem a on volia anar a parar.
 
Em sembla que la penetrabilitat dels cossos és un tema important en la problemàtica de gènere –ara imagino que, ignorant i poc llegida com soc en aquest àmbit, resultarà que això ja ho han dit centenars de feministes il·lustres: bé, si és així, ja em disculpareu la falta d’originalitat. El cas és que les dones som socialment concebudes com a subjectes penetrables, mentre que els homes es consideren, en essència, subjectes penetradors. Són molts –al tanto, que dic molts, no tots– els homes heterosexuals que davant la idea de ser penetrats s’estremeixen, en la qual cosa de vegades s’hi amaguen les arrels de certa homofòbia. Curiosament solen ser els mateixos homes que, sense cap mena de reserva ni reflexió, penetren les dones per un o altre forat, els mateixos que fins insisteixen ratllant la falta de respecte perquè se’ls entregui la porta del darrere, són doncs els que fan això els que, per no se sap quin argument, tenen la seva ullera per una cosa sagrada. És a dir, encara hi ha qui creu que la natura de la dona és la penetrabilitat i la de l’home la impenetrabilitat.