S’ha despertat quan ja n’ha tingut prou, de son i, li direm Petit Andreu, diu que no, que no té gana. Us heu aixecat que encara és fosc perquè, en aquest país, algú va decidir anar amb el fus horari de Berlín: una imposició tan feixista i arbitrària com una altra. No tens temps per discutir, una hora passa volant. Li omples el bol de llet i un grapat de flocs de cereals i l’entafores a la trona. Negocies cullerades. Saps que en mitja hora tindrà gana i, aleshores, ja l’hauràs canviat. La llet és ara o mai.
Mentre sents com rondina i diu “tu no, la mama” et poses els pantalons de traje i t’embotones els punys de la camisa que havies deixat preparats. Li demanes, si us plau, que parli amb la veu més baixa. La mama dorm amb la bebè i no les voleu despertar, Petit Andreu, que ja ho saps. I ell s’enfada i s’encabrita. Perquè diu que vol la mama o no es menja els cereals. I llavors fas la permuta: una cullerada menys si parla amb la veu fluixeta i li explicaràs un conte de camí cap a l’escola, va. I el Petit Andreu somriu, i el seu somrís és lent. I és llarg. Se li fa lluminosa, la cara. Oh, no. I ho saps. Saps que t’has equivocat. Que t’has fotut en un fangar.
I et demana el conte ara. Vol que li expliquis el conte, ara. Et suplica el conte ara. T’exigeix el conte ARA. I aquell conte, que havia de ser la vostra pipa de la pau, esdevé, tot d’una, una qüestió de vida o mort. D'equilibri universal. Gairebé tant com acabar-se els cereals estovats. I, aleshores ja sí, que per l’escletxa de la porta sents uns sanglots de nadó i la mare de la criatura, que esbufega perquè ha dormit probablement, en tota la nit, uns deu segons. I a tu, que et fiques nerviós perquè ja has obert la caixa dels trons, només se t’acut dir “si no xiscles més, et compraré cromos”.
I es fa el miracle. Sí, senyor. I, com els pans i els peixos, el drama se’t multiplica. I el vull un conte és un vine mama i on són els cromos, cromos, cromos, cromos, cromoooos, conte, conte, conteee, no vull el cole papa papa cereals no-no-no-no!
T’asseus al seu costat. Amb els ulls envidriats. Agafes els cereals i fas quatre xarrups de la llet de la cullera: avui tampoc no podràs fer-te el cafè. De fons, sents el batent d’una porta que s’acaba de tancar. Ella s’ha atrinxerat al dormitori, no et vindrà a rescatar. No l'hi retreus. Un pacte és un pacte. Aguantes, estoic, la tempesta.
Li expliques que et sap molt de greu, però que ara no hi ha temps per a històries, que només hi ha temps per rentar-se les dents i vestir-se, i que sí, que tu ja ho saps que sembla de nit, però això no és culpa teva, sinó del (renegues, renegues, renegues) coi de diantre de fus horari de Berlín! I el Petit Andreu, que ja no brama, et mira seriós i et refuta: a l’estiu contes i la mama i el papa no cridaves mai.
Es deixa vestir en silenci. Accepta el jersei que ja fa dos dies que et llença pel cap. No es pot viure de vacances, Andreu. La vida és això. Supera-ho. Sembla que ho ha entès. Es posa la motxilla sense remugar. Li agafes un plàtan perquè se'l mengi de camí. Saps que d’aquí quinze minuts tindrà gana. Et fas el nus de la corbata mirant-te al mirall de l’ascensor: la camisa té una taca i et puja una bafarada de cereals remollits.
Fa el trajecte resignat. No et vol donar la mà. A la porta de l’escola li recordes que, d’aquí vuit hores, quan el vagis a buscar, duràs el sobre de cromos. Què dius, un sobre. Dos! Tres! O potser, espera’t!, quatre. Però ja no veus si somriu; a la boca s’hi ha embotit un tros de plàtan i amb prou feines pot tancar-la. Entra corrents cap al pati.
Marxes. Avui, per primer cop en un mes, no t’ha muntat un sidral. El dia comença a ser inequívocament clar. Agafes la moto que tens aparcada al costat de l’escola. Així no fas tard.
Avui t’ha demanat un conte, penses. Demà ja no te’l demanarà.
Mentre gires la clau del contacte, se t’encén un dubte: ¿quanta vida, Andreu Gran, et costa la feina?
Arrenques la moto. Una part de tu confia que, a l’octubre, ja s'hi haurà acostumat. L’altra, arribant al despatx, com l’Andreu petit, es posa a plorar.
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
