Redacció
No havies vist mai una bengala perquè el teu primer estiu eres massa petit i no estàvem ni per bengales ni per festes. I, avui, que és estiu de nou i segueixes sent petit, hem marxat de la ciutat per poder veure fogueres i tenir més camp per córrer i fer un Sant Joan (per fi) bonic.
No n’havies vist mai cap, tu, de bengala. Per això t’has quedat sorprès, amb aquell posat analític, davant de la vareta grisa que he extret d’un paquet de quatre. Has mirat atent la flama quan he rodat l’encenedor i jo diria que esperaves que seria com l’espelma del pastís que havíem bufat a casa feia unes quantes setmanes. Però en lloc d’un ble, s’ha encès la màgia i el foc s’ha tornat l’esquitx d’un ball d’espurnes ingràvides.
Has obert els ulls, atònit, sense entendre què passava i t’has enretirat, poruc. Llavors, has arrencat a córrer perseguit per les guspires. Corres que ets com un pollet.
He començat a fer cercles brandant la llum de les bengales per ensenyar-te que, amb cura, no hi havia perill. La música i el foc roent del descampat feien més càlid l’espectacle.
Has observat embadalit el cercles que es superposaven, com una pluja d’estrelles, impresos, momentàniament, en la foscor de la nit. L’encís ha vençut la por i has ovacionat la màgia; encara no saps què vol dir cremar-se.
No havies vist mai cap bengala, però has cridat “més més més més” quan la llum s’ha fos del tot i s’ha acabat convertint en una tija de filferro, neulida i mig arrugada. Llavors n’hem encès una altra.
Felicitat i bengales solen anar de la mà.
Has corregut rere la llum, ara eres tu qui empaitaves. Jo he pensat que les bengales són un acte col·lectiu. En un moment t’has avançat i, alçant les mans, has intentat atrapar ben fort la ruixada. Has fet una queixa lleu, perquè llavors has intuït què pot voler dir cremar-se. Jo he pensat que les bengales són sempre una cosa alegre.
Un raig de foc suspès en l’aire.
Has sentit el regust viu que pot tenir, això de cremar-se, però has tornat a fer “més més”. No t’han sorprès l’encenedor ni tampoc la flamarada. I has dit “oohhh” a un nen més gran que t’ha pintat una P al cel. Encara et penses que et dius “Pi”. Jo he pensat que, si hi ha bengales, és perquè no plou i és festiu.
Llum granulada.
Avui ja mastegaràs coca i descobriré que, igual que a mi, no t’agradarà mai la fruita confitada. I veuré una mica de tu i una mica del teu pare i una mica del tiet sempre que arrufis el front.
El foc farà serpentines.
No n’havies vist mai cap, tu, de bengala. I he pensat que tot just fa un any que ni tan sols gatejaves. Corre, atrapa la bengala! I he pensat que un any enrere, sortíem de l’hospital. Un raig de foc surant. I aire.
Tu poses cara de tiet i de cireres confitades. El foc és tebi. Fa serpentines. I penso en la nit de Sant Joan on, també, es va fer la màgia.
Has estirat amunt els braços suplicant l’última bengala. Una explosió de pols metàl·lica, un traç més dissolt en l’aire. I jo he pensat en fa un any i en el retorn de l’estiu. Combustió alegre. En aquells dies d’hospital on vaig morir-me una mica. Els tubs. Els pips. Llum fluorescent. Les nits profundes sense bengales.
Avui, t’has arrufat amb la coca i has corregut amb el foc i, per primer cop, t’he vist gran. I he pensat que el temps és breu, com un dibuix fet a l’aire amb una bengala, que crema i que balla, en la nit més curta de l’any.
