L’àvia Teresa explicava històries de sobretaula fent rengles de les engrunes de pa amb les mans. Era la meva besàvia, però tots li dèiem àvia i teníem la distinció més que clara, als nostres caps. L’àvia Teresa acariciava les estovalles de fil mentre arreplegava molles amb els palmells asprosos i en feia fileres perfectes: línies d’engrunes en horitzontal i en vertical. Recordo el frec a frec de pell i pa amb les estovalles grogues, d’aquelles que fan festa i que duen brodades un parell (o potser tres) de sinuoses inicials: PVG, TBP, AMV, PSC.
L’àvia Teresa era gran. Les galtes li penjaven, flonges, pel pas dels anys. I li dringaven quan feia les pes i les tes i les bes mentre agrupava molletes i gestes.
L’àvia Teresa era gran i, per a mi, que quan va néixer, ja tenia noranta anys.
Àvia, explica’ns travessures.
I llavors s’obria un vòrtex temporal. I la sala s’omplia d’històries del matadero. De sang i tocino. I de botifarra. I de llangonisses. I de la botiga. I l’àvia ja no era l’àvia, sinó que era la Teresa i portava dues trenes i es banyava a la riera campant lleugera pel poble perquè no, rei meu (oh, màgia!), no sempre havia tingut noranta anys.
La d’el-dia-que-vas-anar-al-carrer-del-forn era, sens dubte, una de les malifetes més populars. Parlava de vet aquí un vespre d’estiu que la Teresa de vuit anys enfilava cap a casa i va creuar el carrer del forn. La porta de l’obrador era oberta –ens deia la Teresa àvia, esbossant un quadrat invisible a les estovalles de fil–, i hi havia tot de sacs de farina, mig oberts, recolzats en una tàpia aixins –petits cercles amb els dits. I la Teresa de vuit anys, guaitant l’entrada enfarinada i la paret tota de guix (llisa, pulcra, impol·luta), va pensar amb tanta blancor ha de ser insípid de treballar-hi, aquí dins.
No vam saber mai del cert d’on va treure aquell tros de grafit –en algunes versions li apareixia, misteriosament, a la butxaca de les faldilles; en d’altres una puntada de peu el feia rodolar per terra; altres dies, senzillament era allà, en un cantó, en el lloc i el moment oportú de la història que ens ocupa–, el cas és que la Teresa (instintivament, impulsivament, així perquè sí) el va arreplegar i va començar a guixar damunt la paret virginal.
Va dibuixar-hi un ninot.
A la tàpia immaculada.
Un ninot enorme.
Un ninot gegantí.
A la tàpia, que havia deixat de ser blanca.
Un ninot expandit.
Amb un cercle i una creu –resseguia l’àvia, tou del dit, frec d’estovalles– un parell de ratlles més que li devien fer de cames i alguns gargots esbullats.
I quan l’àvia-nena va creure que tenia el retrato enllestit, a sota hi va escriure FULANO (això jo no ho entenia, però ho trobava divertit). I més enllà, subscrivint l’obra –lletres majúscules, índex i polze plens de grafit– hi va posar ben gros TERESA, es va fer netes les mans amb el vol de les faldilles i va seguir el seu camí.
L’àvia passava a ser una heroïna en aquest punt de la història. Quan no només transgredia, sinó que reivindicava allò que havia transgredit. Amb el cap alt, un riure ample i lletra de pal. La Teresa que durant la guerra mentiria sense por quan els milicians anessin a buscar a casa el seu marit. La Teresa que més tard m’explicarien que va organitzar tot el poble per poder tancar els diumenges. La Teresa que de gran seria la senyora Teresa i regentaria una botiga tota sola, fent fuets i botifarres fins passats els 80 anys.
Escoltàvem embadalits les aventures de la Teresa perquè era insolent i atrevida i quin caràcter que tenia, com em dirien a mi, quan ella ja hauria faltat. N’admiraria, amb el temps, la determinació tossuda i la franquesa cristal·lina de qui firma amb el seu nom un grafiti clandestí.
No li va caldre mentir, a l’àvia, quan aquella nit van picar el timbre i van preguntar a l’Agneta que per què la seva filla havia fet aquell ninot desvergonyint. La nena només va riure i va contestar “la paret blanca era lletja”. Va acceptar estoicament la condemna imposada d’haver-la de netejar, abans d’anar a banyar-se, un cop més, a la riera estimada on (per cert) hi tenia prohibidíssim anar.
No vaig preguntar mai a l’àvia qui representava que era, en realitat, aquell Fulano. Possiblement, a nosaltres, sempre ens va donar la versió apta per infants.
Cent vint anys més tard, evoco l’àvia enfront d’aquella tàpia amb el seu trosset de grafit. Penso en la necessitat explosiva que va tenir d’omplir-la. En aquell gargot impulsiu que li va brollar de dins, d’entre totes les possibilitats infinites que tenia. En la urgència de fer-lo. En el fet que res no l’aturés. En com somreia pels ulls cada vegada que ens recreava aquell dibuix efímer que ella havia conservat nítidament.
Cent vint anys més tard, començo a escriure a Catorze en una paret que m’han cedit per omplir.
Cent vint anys més tard, em trobo davant d’una tàpia per estrenar.
Una paret blanca per guixar-hi i, com la Teresa (valenta), signar amb el meu nom.
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
