L’home baixa les escales de l’edifici on viu, vestit de color negre, amb pantalons curts i sandàlies. Normalment no en porta, de mitjons, però el dia que va anar a visitar les coves (també amb calça curta i samarreta d’estiu) va passar fred i humitat i va enyorar tenir els peus protegits. Avui encara és agost, però les nits de la seva ciutat flirtegen amb els 20 graus, així que portar els peus tapats, més que una necessitat, és el seu petit homenatge.
L’home no ha agafat l’ascensor expressament. Descendeix graó rere graó, com si s’endinsés en una grota. Acluca lleugerament els ulls i (obviant que porta un llum frontal) s’imagina que és un home de les cavernes. De l’època... ¿com havia dit, el guia? ¿Malaniana? ¿Madaleniana?... Magdaleniana! Això ho recorda (inculte!) perquè primer havia rigut (fort, alt, clar, rebentant el silenci de la visita explicada) imaginant-se la pasta sucada al cafè amb llet de cada matí; llavors la seva ignorància era atrevida i encara desconeixia les belleses que s’amagaven a les parets de les coves de Nhaus.
L’home arriba a la planta baixa i obre la porta del portal. És bonic que avui ha plogut, pensa, i l’enrajolat del carrer és ben moll i relliscós, alimentant-li la il·lusió d’estar recorrent, com en una expedició, una galeria subterrània. Els carrers per on avança no són de roques calcàries, però sí rugosos i humits, i es mira tots els semàfors conferint-los la categoria d’estalagmita urbana. Reviu, projectats dintre seu, els 800 metres d’exploració espeleològica i, quan gira la cantonada, li sembla tornar a sentir el silenci sepulcral que es va fer (se li eriça el borrissol de l’esquena) en el moment precís que el guia, tot fent un clic de llanterna, va descobrir-los les parets d’una sala primitiva que algun homo sapiens sapiens havia batejat amb el nom de Salon Noir.
Recorda amb l’exactitud d’un retratista el prodigi historico-plàstic de les quinze cabres, els vint-i-nou cavalls, els cinquanta-quatre bisons i aquelles mans (vermelles i negres, que, d’ocre, a Nhaus no n’hi havia) pulveritzades a les roques que, va semblar-li, el van voler acariciar. I com, en aquell moment, el va assaltar fort l’impuls de deixar petja. ¿Com devia ser (l’havia obsessionat des d’aleshores) l’home que, a Nhaus, havia dibuixat un salmó en un racó (¿qualsevol?) d’una caverna? Potser, com ell, era un anònim que havia sortit a passejar una nit d’agost i l’atzar (¿o el destí?) l’havien dut fins al lloc que, tretze milers d’anys més tard, grups de turistes visitarien amb ínfules d’exploradors i un telèfon mòbil a la mà.
L’home gira una altra cantonada. No deu ser lluny, el solar. Ni tan sols se sap, ni se sabrà mai –els havia instruït, enigmàtic, el guia– el perquè de totes aquelles pintures murals. ¿Potser per avorriment? ¿Potser per deixar un testimoni? ¿Potser per superstició? ¿Potser com a part d’un ritual? Ell, l’home, que avui farà història, s’inclina més per la vessant cerimonial. De la pintada per propiciar la cacera, la representació gràfica per invocar l’aliment sagrat. Almenys aquesta és la intenció amb què ell ho farà. No és un recol·lector i en el seu període històric no es caça, però l’abundància de certs aliments sí que li és escassa. No són temps senzills – rondina, es lamenta – per omplir el cabàs.
L’home arriba, per fi, al solar. La pluja li és lleu. No hi ha ni una ànima i, per això, somriu. És tal com s’ho havia imaginat. Escull, de totes les possibilitats, el mur central: aquell serà el seu Salon Noir. Tampoc és de roca calcària (¿què deu ser, formigó armat?), però ja li servirà.
L’home obre la bossa on duu tot el material. Ha mirat un tutorial per fer pigment casolà barrejant òxid de menganès i orina, però la prova no ha resultat i, a última hora, s’ha inclinat a utilitzar un esprai de tota la vida. Així també (s’autoconvenç) el seu testimoni serà més fidel a la realitat dels seus temps i datar l’obra, per als historiadors del futur, serà una tasca molt més senzilla.
L’home treu el tap del pot. Ja ha previst que ell no sap dibuixar. Però (també s’ha persuadit) és que l’home del magdalenià només tenia el codi pictòric per poder-se expressar, no pas com l’home del... del... – el dubte, l’envaeix, de sobte – ¿els guies que parlin d’ell com l’anomenaran?
L’home no permet que aquest pensament el distregui. El seu moment històric és ja. Sacseja el recipient, enèrgic, i el clac-clac-clac gairebé li sona com una oració. Es col·loca, imponent, com li han indicat a l’adrogueria; a uns 30 centímetres de distància "d’allò que vulgui ruixar". Prem el difusor i, amb el braç perpendicular a la superfície, comença a traçar.
Invocant.
Invocant.
Invocant.
L’home es mou gràcilment de dalt cap a baix quan tot es precipita. La seva fantasia queda escapçada per una veïna que, des d’un balcó, li crida "perdoni senyor però vostè què fa".Apaga, alarmat, la llum del frontal. Conclou, a correcuita, la peça. Ni tan sols té temps per posar-hi un punt i final.
L’home arriba, de nou, a la porteria, amarat de plugim, de suor i de felicitat. Agafa (aquest cop sí) l’ascensor per pujar. En un raconet de món (homo dels seus dies) hi ha deixat empremta. En una cova contemporània, la seva pintada (desig culinari, provisions sagrades!), com una proclama, s’ha manifestat:
No sap que, demà a mitja tarda, un alcalde endreçat (quant de vandalisme!) ho farà esborrar.
