Un dia parlava amb el meu fill de cinc anys sobre el final de totes les coses. No hi ha res que no s’acabi. La vida, el patiment, la xocolata. L’existència de qualsevol espècie animal o vegetal, l’abecedari, la memòria, els dolors del part. L’espai, l’univers, les preguntes, les respostes. La felicitat, la desgràcia, la menstruació, les patates al jamón. El meu fill no ho veia clar. ¿Vols dir? I jo li vaig dir: Aviam, espavilat, digue’m alguna cosa que no s’acabi. I ell va dir: El temps.
Penso en això dels finals perquè aquest és el darrer article que escriuré d’aquesta secció, «La doble vida», que fa una mica més d’un any que m’acompanya cada quinze dies. I com totes les coses que s’acaben, se’m barreja l’alleujament de deixar anar i la pena d’haver de prescindir-ne, una mena d’enyor anticipatori: tancar una etapa és sempre obrir la porta de la nostàlgia.
També la meva doble vida a camp i a ciutat s’acabarà algun dia. Perquè el propietari de la casa em farà fora o m’apujarà el lloguer o perquè els nens, que ja no seran nens, hauran marxat de casa i tot aquell espai serà massa per a mi sola, massa habitacions on reverberarà l’eco de la meva nova solitud. O potser serà el pis de Barcelona el que hauré de deixar enrere. Perquè n’estaré fins el nassos de moure’m per un piset minúscul com dins un Tetris (haver de tancar la porta del lavabo per accedir a la pica, les contorsions per passar entre els mobles, l’habitació més petita que una cel·la). O perquè me n’aniré a viure amb la parella. O perquè tindré una artrosi galopant que m’impedirà pujar fins al segon sense ascensor. O perquè per fi arribarà l’apocalipsi. O ves a saber.
El que és segur és que tard o d’hora tancaré unes vides, igual que ja ho he fet tantes altres vegades. Ja no tindré una vida amb fills. O no tindré una vida en parella. O no tindré una vida onírica (poso espelmes a Santa Rita per aconseguir-ho). De la mateixa manera que ja no soc una assalariada o que ja no treballo en les arts escèniques o que ja no estudio (quins temps!) o que ja no m’embarasso o que ja no m’enamoro o que ja no em drogo (gairebé mai, si no comptem el sucre, l’alcohol i el cafè) o que ja no vull ser actriu (va durar poc).
Tornaré a tancar vides. O de vegades, les tapiaré. I algun cop fins i tot les confinaré dins un sarcòfag nuclear perquè no em matin els seus àtoms radioactius. I cada cop que en tanqui una, se n’obrirà una altra. Millor o pitjor (només el temps ho dirà). I llavors començaran a emanar els efluvis de la nostàlgia. Perquè la nostàlgia deu ser això: els gasos dels passats en descomposició, la putrefacció de les altres vides. I és que les olor repugnants fascinen el nostre inconscient; molts grans perfums contenen notes fecals o directament excrements de catxalot, i el mateix passa amb el ferum dolcenc de les nostres vides passades. La nostàlgia té alguna cosa en comú amb ensumar-se els propis pets.
Així que aquí tanco aquesta doble vida escrita a Catorze, i al setembre n’encetaré una altra en una secció nova, amb totes les pors corresponents: la por d’haver-me equivocat en canviar de secció, la por de fer-ho malament, la por de fer el ridícul. Però fins i tot les pors s’acaben. Aquesta és la gràcia. Saber que tot s’acaba és l’única cosa certa i segura, l’únic a què ens podem aferrar. De fet, fins i tot el temps s’acabarà, igual que un dia va començar, amb el Big Bang. Això al meu fill no l'hi vaig dir. Perquè el que importa és que, per més que tot s’acabi, també tot comença. Una nova vida, una rajola de xocolata per estrenar, el naixement d’una estrella, la invenció d’un nou abecedari, un amor. I una nova secció a Catorze al setembre. Es dirà «Totes les coses modernes».
