Aquesta setmana, després de molts (molts) anys, he deixat de tenir fills a primària. Ens hem fet una foto davant de l’escola com qui es retrata davant d’un monument en un país llunyà que no trepitjarà mai més. Era una bona escola. Acomiadant-me de la Míriam, la mena de professora que tots volem per als nostres fills, se’m van humitejar els ulls. L’any que ve tindré per primer cop un fill a la universitat. Les etapes s’obren i es tanquen amb una barreja d’alleujament i nostàlgia.
És per això que aquesta setmana, com moltes altres vegades, m’imaginava com hauria sigut viure amb la prole a Barcelona. ¿Millor? ¿Pitjor? Depèn. Aquí han anat a una escola microscòpica que tenim a cinc minuts de casa. Menys de cinquanta alumnes en tot el centre, classes de deu alumnes (diversos cursos agrupats), un pati immens amb arbres i hort i espai per donar i per vendre. La comunitat educativa com una gran família on tothom més o menys es coneix. La bombolla.
Però quan arriben a secundària, la bombolla es peta, rebenta i ho esmicola tot. Els toca anar a un centre públic on s’entaforen mil alumnes, uns quants (massa) amb actituds disruptives que els teus fills no havien conegut abans. De cinquanta a mil alumnes: la bufetada és considerable. Se n’hi van amb recança o fins i tot amb por. Si a Primària coneixies tothom, ara no coneixes ningú. Abandones els teus fills a la parada de l’autobús i mai veus els companys de classe ni els professors (tret del tutor, un cop l’any) ni coneixes l’edifici gairebé penitenciari (és esgarrifós però comprensible: un centre amb mil alumnes només pot funcionar amb certs tics marcials). L’horari és espantós: només matins; es lleven a les set i tornen a casa a tres quarts de quatre esgotats, afamats, marejats de vegades (el desgavell de l’horari dels àpats és incompatible amb tots els consells nutricionals que corren; impossible plantejar un horari europeu de sopar a les set si resulta que han de dinar a les quatre).
Després, per fi, el batxillerat. La logística es complica: com que no és educació obligatòria, no hi ha autobús garantit. Assignen alguna plaça. Si has sigut el primer o el segon de fer el tràmit, potser tindràs plaça. Ara ja no hi ha punts per monoparentalitat ni per famílies nombroses; per això, el dia que s’obre la inscripció, a les nou menys cinc ja ets davant de l’ordinador, amb les mans suades i el cervell disparat, esperant el tret de sortida per emplenar el formulari, i després començar a resar (si Déu t’assegurés una plaça, et plantejaries fer-te creient); si ets el tercer o el quart, l’has cagat. Al bus quedaran places lliures que no s’assignaran (el motiu és un misteri absolut, que ningú ha pogut aclarir des de fa anys) i tu hauràs de portar el teu fill a l’institut cada dia. El centre que et toca està a vint minuts en cotxe. En total perdràs, doncs, vuitanta minuts diaris per fer la mateixa ruta que fa el coi d’autobús amb places lliures. Però sí, omplim-nos la boca parlant de sostenibilitat. Queixar-se al Consell Comarcal no servirà de res; indignar-se, tampoc. Temo que el pitjor vindrà amb la universitat. Encara no he obert aquesta fase, però ja m’angoixa pensar com m’ho faré per pagar una habitació a la Barcelona dels turistes i els expats i els locals de brunch.
Si s’haguessin criat a Barcelona, unes quantes coses haurien anat diferent. Unes millor, d’altres pitjor. Els horaris de secundària serien més sensats, però a primària no haurien gaudit de tant d’espai ni de tanta proximitat. No caldria pagar un allotjament addicional per als estudis universitaris, però tardarien més a gaudir d’una vida autònoma. Podrien anar arreu en metro i autobús, però la contaminació se’ls hauria ficat a dins (a Barcelona la contaminació causa cada any més de 1.000 morts prematures, més de 2.000 casos de malaltia greu i més de 1.000 casos d'asma infantil). Que difícil escollir i quantes conseqüències incalculables tenen totes i cadascuna de les nostres decisions. Diria que és just això el que més cansa de la criança: assumir el pes de decidir, la responsabilitat sobre unes conseqüències que desconeixes. Fer-ho tan bé com saps no servirà de res. I tanmateix, és l’única manera de fer-ho. Criar és avançar a cegues.
De vegades em penedeixo d’haver decidit criar els fills a poble. D’altres ho celebro. Les nostres contradiccions són les nostres esperances.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
