Ahir vaig obrir la bústia de casa a La Pera. És una d’aquelles bústies metàl·liques que estan al mig del no-res, arrenglerades amb sis o set capsetes més, per als que vivim fora del nucli. Disseminats, en diuen. Vaig obrir la bústia sense la prevenció que convé tenir durant els mesos de calor, i vaig haver de fugir corrents perquè un petit eixam de vespes enfurides van sortir de dins, on com cada juliol s’han muntat el seu petit vesper de cel·les grises i geomètricament perfectes. Ja se sap, els llocs arrecerats i calents són una ubicació imbatible per als vespers. La bústia no és l’únic lloc on m’assetgen. També se’m fiquen al cap del fanal que té el vidre trencat o s’entaforen en un foradet del porxo. Un any van fer niu al sostre de les escales i en passar em van deixar el braç botit com un inflable. Després, quan cau el sol, has d’anar fins al cau amb un flit i una escombra (com més llarg el pal, millor), i carregar-te la caseta de les vespes, sempre amb una mica de por per si no has calculat bé la mida o la teva velocitat de fugida.
A La Pera les mosques també són bastant pesades. Per més que no fan res, el brunzit insidiós no et deixa dormir, i si no, les potetes et fan pessigolles a la pell. Però tenim pales matamosques i de tant en tant fem una ràtzia que ens garanteix unes hores de calma. Confesso que matar mosques em produeix un cert plaer sàdic, de depredador: els moviments lents, la concentració, l’atac sobtat, l’espetec, el cadàver a terra.
A Barcelona, en canvi, no hi ha vespes ni abelles, tampoc les mosques no tenen cap interès a viure enmig de l’aire irrespirable de la ciutat, i mira que tenen fama de tenir tirada per la merda i les coses pudentes. Però hi ha uns insectes menys perillosos, però més repugnants: els exèrcits de paneroles que a la nit s’ensenyoreixen dels carrers, sempre a l’aguait, a qualsevol escletxa. El meu edifici no és una excepció. Si bé encara no arriben fins al segon pis on visc, quan obres la porta del carrer per entrar sempre veus alguna petita ombra corrent per terra. Em fan tan fàstic que les poques vegades que no se m’escapen no goso ni esclafar-les. Aquell cruixit sota la sola de la sabata em resulta insuportable, com també la pudor que emanen els líquids que els surten. Miro de no pensar en allò que diuen: que per cada una que veus n’hi ha deu que no veus. Crec que els tinc fòbia. Racionalment entenc que no hi ha cap motiu per esgarrifar-me fins al punt que se’m posa la pell de gallina i se’m dispara el cor, però el fàstic que sento és tan gran, tan irracional, que no el puc dominar. I tanmateix, hi he de conviure: els experts afirmen que les paneroles serien dels pocs animals que sobreviurien a un desastre nuclear mundial, perquè toleren millor la radiació.
A ciutat de vegades tinc formigues. Un dia no n’hi ha ni una i l’endemà et lleves i aquell tros de galeta que et vas deixar sobre la taula sembla sortida d’una escena de La marabunta. Poses trampes, la majoria no fan res. Fregues amb vinagre, la solució et funciona dues hores. Trobes alguna alquímia tòxica que per fi les aniquila. Quan penso en les formigues de vegades em pregunto quantes me n’hauria de menjar perquè l’àcid fòrmic que contenen em matés. ¿S’ha suïcidat mai ningú amb una sobredosi de formigues?
Ahir, doncs, vaig obrir la bústia i vaig fugir corrents. I després vaig pensar que els insectes són com les nostres pors. Algunes les volem esclafar i no podem perquè tenim por fins i tot d’esclafar-les. Algunes fan pudor i ens provoquen un fàstic irracional contra el qual no podem lluitar. Algunes ens fiblen. Algunes s’amaguen als racons més foscos i calents dels nostre cervell. Algunes ens obliguen a fugir corrents. Algunes són només la punta de l’iceberg: una sola por n’amaga deu més. N’hi ha de petites i emprenyadores que no ens deixen dormir tranquils, però que acabem matant d’un cop sec i gratificant. N’hi ha que hem d’aprendre a tolerar, perquè ni amb una bomba atòmica no ens les podríem carregar. N’hi ha que se’ns mengen les coses dolces, s’hi fiquen a dins fins que les espatllen, les tornen amargues i ja no podem clavar-hi queixalada. Hi ha pors que si te les empasses massa o massa temps, et poden acabar matant. La majoria costen d’exterminar i fins i tot quan ho aconseguim, no podem estar segurs d’haver-nos-en deslliurat per sempre.
Avui aniré amb l’escombra i el flit a la meva bústia. L’any que ve —i l’altre i l’altre i l’altre— tornaran les vespes, les paneroles, les formigues, les mosques. Les pors. I jo les estaré esperant.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
