A ciutat es carda poc sense un sostre que t’aixoplugui, ja sigui el de casa, el d’un meublé d’aquells amb entrada privada i tarifa per hores, el d’un infecte lavabo improvisat o el d’un cotxe aparcat en algun revolt de la Rabassada (mai prou lluny dels voyeurs amb mans enganxifoses que s’amorren als vidres entelats). I ja que parlem d’hotels per hores, permeteu-me un breu incís: aprofito per saludar el David, aquell mosso d’esquadra que va ensenyar la seva placa al meublé ronyós que hi havia (¿hi ha?) al costat de plaça Espanya per evitar que em demanessin el carnet a mi, que era menor i que no vaig saber com negar-m’hi. Però bé, no ens posem retrospectivament venjatives amb el malparit aquell —tant de bo tingui la polla gangrenada—, que ara ja tot està paït i prescrit.
Deia que, a ciutat, el sexe és gairebé sinònim de confinament. Au, passa: a follar a la gàbia. Perquè pel carrer, com a molt, morrejos, quatre magrejades, refregar-se una mica o ficar una mà discreta dins els pantalons. A Barcelona a l’aire lliure no es pot cardar tranquil: sempre tanta gent, tants cotxes i motos i bicis i patinets, tants ulls invisibles sobre rodes o sotjant-te rere les cortines i les escletxes de les persianes. Amb vint anys, quan em sobrevenia un fervor copulador impostergable i no disposava de casa pròpia, vaig fer una temptativa de clau en una entrada de pàrquing d’un carrer amb nom de ciutat espanyola (¿era Jaén, Ciudad Real, Cuenca?). Un segon intent es va produir en una escala mig soterrada. Sempre de nit, esclar. Perquè si cardar a cel obert a ciutat és complicat i desagraït, fer-ho de dia és una quimera. Fins i tot a casa cal anar alerta amb l’exèrcit d’ulls que poblen l’urbs. Passa les cortines, no fos cas. I si ets dels que s’enrojola, potser a sobre hauràs de moderar el volum orgasmàtic perquè no t’exploti la cara quan et creuis amb un veí per les escales. No, la veritat és que a Barcelona no es pot fornicar en pau.
La meva primera cunnilinció (quina paraula més formidable) a la intempèrie i en ple dia va ser una delícia. I no va passar a ciutat, esclar, sinó en un bosc, després de vèncer certa reticència absurda i quan ja feia anys que m’havia desempallegat d’aquell mosso d’esquadra que es dedicava hipòcritament a arrestar els que, com ell, infringien la llei. Però no ens desviem altra vegada, que ja érem al bosc. Després de tota aquella vida de sexe confinat, sentir la brisa bressolant-me els cabells i el sol escalfant-me la pell mentre m’escorria va ser una experiència lluminosa. No cal dir que he repetit en diverses ocasions, aquí i enllà de la cunnilinció. Als camins de terra, als boscos, als camps, a les clarianes, no hi ha (gaires) ulls humans i l’aire no fa pudor de tub d’escapament. A més, a diferència de ciutat, t’hi pots estirar, espaterrar, rebolcar, sense acabar enllardofat de pixats de gos, xiclets i puntes de cigarret. El millor és que en el moment de la petita (grandiosa, diria jo) mort, a les pupil·les es produeix una supernova a petita escala: les ninetes es dilaten bruscament i de cop t’entra a dins una torrentada de llum. Llavors, per un instant, és com si el teu cos i la teva ment irradiessin un fulgor que et reconcilia amb tot, i sents que ja no ets una peça solta que no encaixa enlloc, sinó que també tu formes part d’aquell tot del qual no et separa cap sostre, cap vidre, cap cortina.
Que inevitable i natural, però també trista i repressora, que és aquesta necessitat d’amagar-nos a ciutat. Així que quan aneu a pagès, aprofiteu per caminar una mica. Vagaregeu per boscos i camins. Obriu la ment i els pulmons i els ulls i les cames i les boques i els milions de porus de la pell pels quals el món penetra dins vostre. Dilateu, trempeu, orgasmeu. Però, compte, si apareix per allà algun mosso d’esquadra, aneu molt molt molt alerta.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
