Diuen que no es pot tenir tot, però jo no n’estic segura. I si no n’estic és perquè tinc una doble vida. La meva és una vida amb trastorn de personalitat: la meitat del temps visc a poble, en una gran casa al mig del bosc a prop de La Pera, amb tres fills i sense parella; l’altra meitat, m’entaforo en un pis raquític a Barcelona, al cor de la Gràcia de carrers estrets, sense fills però emparellada. Puntualment apareix una tercera, una quarta vida: quan viatjo o quan dormo al pis de la perifèria d’ell. I també cada nit sense excepció, la vida paral·lela dels meus somnis extravagants. Ja hi penso, ja, que com més pilotes afegeixes als malabarismes, més possibilitats hi ha que acabin totes per terra. Però, ¿és això tenir-ho tot? ¿Poder combinar camp i ciutat, família i llibertat, parella i espai propi? Jo què sé. Només tinc clar que visc en dos mons discordants. Ho constato cada dia en tota mena de coses. Per exemple, en els ulls de les persones.
Arreu són igual de bonics, això sí. Igual de bonics o de lletjos, perquè que els ulls són bonics és pura convenció: una pilota tova i humida amb un forat negre que s’obre i es tanca sol no compleix cap cànon de bellesa terrícola. Són igual de bonics o de lletjos, però a ciutat estan més tunejats. A Barcelona hi ha més rímels, més delineadors, més pestanyes absurdament llargues i manifestament postisses (¿on és la gràcia si es nota que no són naturals?), sota celles modelades per professionals, perquè ara ja no només es depilen (això es veu que és de cromanyons), sinó que hi ha llocs on te les dissenyen, te les «reestructuren», te les «corregeixen» o t’hi fan micromerdes: microblading, microshading, micrograyling. La ciutat és la guerra i a la guerra s’hi ha d’anar amb cuirassa.
Però la diferència estètica entre els ulls de poble i els de ciutat no és la més important. La clau és la mirada. A Barcelona, vaig pel carrer mirant a terra; hi ha dies (pocs) que soc capaç d’actituds abjectes, com ara entrar en un supermercat i sortir-ne amb la compra sense haver dedicat ni una mirada a la persona que m’atén. A Barcelona mirar als ulls a un desconegut és un desafiament. En canvi, quan vaig a l’única botiga del poble, quan m’espero amb els altres pares a la porta de l’única escola, quan entro a l’únic bar, els parroquians ens mirem als ulls. No ho fem per amabilitat, ni tan sols per interès, no ho fem en absolut perquè a poble siguem més bones persones ni perquè tots ens coneguem (jo, si més no, no conec a tothom). Tinc una teoria.
Els ulls són la finestra de l’ànima. És un clixé suat, però cert (l’Umbral ja ho deia que els tòpics són veritats mineralitzades pels imbècils): quan mentim, no mirem als ulls; si estem tristos, el blanc de la part inferior de l’iris és més visible; les pupil·les es dilaten i s’humitegen quan estem enamorats, etcètera. Mirar als ulls implica inevitablement un exercici d’empatia; deixar que et mirin, un exercici de vulnerabilitat. Quan els humans mirem uns ulls, el nostre cervell animal comença a fer càbales per interpretar el que hi veu, igual que en creuar el carrer el cervell avalua els perills i oportunitats. El nostre cervell es passa el dia fent anàlisis DAFO en segon pla, i és just això el que va fer viable la nostra espècie. Interpretar l’altre ens és connatural.
A ciutat baixes a comprar una llauna de tonyina al súper de la cantonada i et creues amb quaranta humans, és a dir, amb vuitanta ulls. El cervell de l’urbanita està exhaust d’haver d’interpretar tantes mirades, de veure tantes ànimes, tantes persones amagades rere pestanyes i celles, ànimes arraulides o exultants, persones empresonades rere les pupil·les que necessiten que te les miris o que detesten que els vegis les pors i les penes i la ràbia, i tu, cansat de veure tants ulls, mires a terra perquè t’has saturat d’humanitat, i el que et cal és que algú et miri amb interès i amb intenció: la resta és esgotar-se, que vol dir acabar buit. Permetre que qualsevol et miri als ulls és com córrer despullat pel món: et deixa desprotegit (vet aquí, la necessitat redoblada de la cuirassa a ciutat).
A poble, en canvi, baixes a comprar la mateixa llauna de tonyina, i potser només veuràs la botiguera, i com que no has vist ningú en tot el dia, tindràs ganes de mirar-la als ulls, i si entra un desconegut, també te’l miraràs, no per tafaneria, sinó per instint (qui és, què vol, com està). Així que no, no és que a poble siguin més xafarders ni més bones persones, o que a ciutat siguin més egoistes i malcarats. És el mateix mecanisme de supervivència que té efectes diferents en funció de la densitat d’ulls per metre quadrat. És la teoria de la saturació de l’empatia.
El dia que canvio de món tardo unes hores a habituar-m’hi: arribo a ciutat i em miro a tothom als ulls, i m’agafa una mena de compassió o d’impotència barrejada amb tristesa perquè ens veig a tots, o a molts, massa infeliços; després torno a poble i continuo mirant a terra amb ganes de conservar l’anonimat i que ningú tingui la impertinència de sondar la meva ànima.
Amb la meva vida esquizofrènica, hi ha dies que em sembla que sí que ho tinc tot, d’altres, en canvi, sento que no tinc res, que amb aquest anar i venir incessant m’estic perdent el més important.
I si em mireu als ulls segurament endevinareu quina mena de dia tinc.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
